Allò que es jutja

Una lectura ràpida del judici al Tribunal Suprem podria fer pensar que allò que es jutja des d’ahir a Madrid és l’actuació del govern i dels líders independentistes arran del referèndum, de les lleis de desconnexió aprovades pel Parlament i de la manifestació davant de la conselleria d’Economia. Insistim, una lectura ràpida. Una lectura més pausada ens permetria veure que allò que es jutja són moltes altres coses que, sobretot, van força més enllà de les actuacions individuals que van tenir els dotze encausats en el marc de les seves responsabilitats polítiques o d’activisme social. 

Una repassada a la premsa internacional del dia d’inici del judici permet veure com, efectivament, allò que es jutja és la persistència mateixa de l’Estat espanyol, sens dubte amenaçada (com a mínim en la forma en què es coneix avui en dia) arran del referèndum de l’1 d’octubre. Així, a la Gran Bretanya The Times parla «d’una rebel·lió contra l’Estat que amenaçava la pròpia existència del país» i The Guardian considera que es tracta de «la crisi de la independència regional que va situar a Espanya en la seva pitjor revolta política durant quatre dècades». Una mica més a prop, a la república francesa, Liberation considera que d’aquest judici «depèn el futur polític d’Espanya la seva cohesió interna i el seu prestigi internacional», Le Monde creu que «posa a prova el regne en el seu conjunt» i l’Obs parla «dels ‘presos polítics’ catalans que incomoden Espanya». A Itàlia, La Stampa considera que del que passarà a la sala del Tribunal Suprem «dependrà el futur de la política espanyola». 

Allò que es jutja, doncs, va força més enllà de les persones que durant més de tres mesos seuran a la bancada dels acusats al Tribunal Suprem. Ahir Santiago Castellà publicava un article molt interessant al Diari en què deia «la idea de que se persigue y se encarcela solo por votar no es cierta». I té raó. No s’ha empresonat ningú per votar al referèndum de l’1 d’octubre, però no pas per la benevolència dels aparells de l’Estat, sinó perquè no hi ha prou presons per a encabir més de 2 milions de ciutadans. Tot i això, des de la discrepància envers algunes afirmacions escrites ahir per Santiago Castellà, cal reconèixer el caràcter assenyat i pacificador de molts dels seus arguments al voltant de la necessitat de mantenir la discussió política a les cambres parlamentàries. Malgrat això, cal no oblidar que si la presidenta del Parlament s’asseu avui al banc dels acusats és, justament, per haver permès el debat polític en seu parlamentària. 

Allò que es jutja, insistim, té més a veure amb la supervivència de l’Estat espanyol tal com el coneixem avui en dia que amb unes actuacions puntuals que hagin pogut cometre els dotze acusats. En qualsevol cas, és important no perdre de vista que es tracta d’una macrocausa que s’estén força més enllà d’aquest judici al Suprem, i que inclou també el judici a la cúpula dels mossos o la investigació a més de 700 alcaldes. Dir que tot plegat és una exageració, que segurament no n’hi ha per a tant i que, evidentment, no hi ha va haver violència, és un discurs que molt sovint se sent per part d’alguns polítics catalans que intenten mantenir-se en una equidistància difícilment explicable.

Deixar el discurs aquí fora, potser, comprensible, però continuar el discurs tot argumentant que això ja són coses de la justícia i que se l’ha de deixar actuar ja costa més d’entendre. El que passa (i passarà) amb aquest judici és una anomalia antidemocràtica que cal denunciar, i aquesta situació no té res a veure amb les simpaties o antipaties vers els 12 acusats. Justament perquè es tracta d’una situació antidemocràtica la denúncia de la qual no es justifica per una major o menor proximitat ideològica amb els implicats, sinó per una major o menor proximitat ideològica amb un concepte avui força discutit, com el de drets humans. Hom pot combregar o no amb l’independentisme dels dotze acusats (això és indiferent), però no es pot deixar de combregar amb el fet que van intentar aplicar el mandat democràtic sortit de les urnes, i no ens referim a les de l’1-O del 2017, sinó a les del 27-S de 2015. 

Allò que es jutja, al cap i a la fi, és un determinat model d’entendre el món i les relacions de la ciutadania amb els poders polítics. Un model en què les demandes dels ciutadans poden sobrepassar els marcs competencials vigents i estendre els drets i llibertats més enllà de les seves fronteres actuals. Un model que, en síntesi, és el mateix que va guiar les sufragistes britàniques i nord-americanes, els activistes per a la equiparació de drets civils entre blancs i negres als Estats Units i els militants anti apartheid a Sud-àfrica. Un model que, cal dir-ho, és el que ens ha permès arribar a l’actual (limitat) estatus de drets i llibertats de què gaudim, i que no hauríem obtingut mai si els nostres predecessors s’haguessin limitat a seguir i aplicar les lleis vigents a cada moment. Seguirem acceptant l’actual statu quo? Temps al temps.