Amagar la brutícia sota la catifa mai garanteix solucions

La llibertat com a fenomen polític comença amb les ciutats gregues. En aquella època el raonament era que els éssers humans no naixien iguals i, per tant, necessitaven institucions fortes per arribar a aquesta igualtat. 

La polis, la ciutat amb les seves normes, codis i costums, els feia iguals perquè garantia un ordre.

Segons qui decidia aquest ordre, la ciutat estava sota una oligarquia o sota una monarquia.

L’alternativa a la capacitat de dictar les normes per una minoria era la democràcia.

Eren aquells uns temps en què la igualtat no existia fora d’aquest sentit polític específic. La igualtat era, doncs, el que s’assolia dins l’espai en què els homes esdevenien ciutadans i no un valor personal, individual i propi.

Així comença Sobre la Revolució, d’Hannah Arendt. Moltes coses han canviat amb la Revolució francesa i amb la Revolució americana. I aquesta és una de les importants.

Abans ni la igualtat ni la llibertat es consideraven inherents a la natura humana (i això no està directament lligat amb l’execució de Lluís XVI i de Maria Antonieta).

Arendt explica també que totes les revoltes no fan una revolució i defineix la política com la voluntat de convèncer. Defineix la política respecte a la guerra. Una amb la persuasió com a instrument, l’altra amb la violència.

Entenc que oferir arguments és el que ha volgut fer el cap del Govern espanyol responent, ni que fos parcialment, a les preguntes a la roda de premsa i també amb la carta oberta als militants del seu partit, tot i seguir amagant on és el rei emèrit, un problema evident de credibilitat.

Són temps difícils, és evident. I l’argument que l’Estat necessita institucions fortes perquè un govern d’esquerra en minoria pugui seguir aplicant el seu programa en l’àmbit social és quasi convincent però no pot tancar el debat.

Des de Carles I (Carles V per als europeus) Espanya ha tingut, si he comptat bé i deixant Pepe Botella al marge, divuit reis i una reina. Isabel II va ser acollida a França per Napoleó III.

La supeditació a Napoleó va ser l’argument amb què Ferran VII va impedir el retorn del seu pare Carles IV. Després, Amadeus i Alfons reflecteixen temps convulsos. Són els noms d’un ordre caducat que volia seguir mantenint un regnat.

I aquesta és la qüestió que està sobre la taula, perquè, en l’àmbit personal, no hi ha cap dubte que Joan Carles I serà jutjat de forma individual si arriba el cas, tot i que és evident que les investigacions a Ginebra i Madrid «fan més fragil la família reial», malgrat l’abdicació del 2014, com afirma el Wall Street Journal, un diari que constata també que, «després d’anys com a símbol d’unitat per construir la democràcia», la monarquia espanyola «esdevé una qüestió política que divideix».

I «amagar la brutícia sota la catifa poques vegades garanteix solucions permanents», afegeix el diari suís Le Temps. A on no estan segurs que «l’assassinat simbòlic del pare faci acceptable la monarquia ara».

Sánchez demana als socialistes que ignorin les persones i tanquin files amb la Monarquia com a institució. Ells sabran. És veritat que entre els 28 països de la Unió Europea de monarquies n’hi ha sis.

Confiem que aquesta opció política no impliqui silenciar el debat si altres volen obrir-lo ni per perdre més temps, esperant que s’oblidi el delicte fiscal i el de blanqueig de capitals que cal investigar, segons la Fiscalia.

Perquè com diu The Guardian, «arreu del món hi ha tribunals lliures per investigar l’actuació financera de Joan Carles», i francament per a aquesta altra institució, que és la justícia espanyola, seria conflictiu aguantar més esmenes exteriors després de les rebudes de l’europea durant la crisi catalana.

The Guardian també opina que la Constitució espanyola permet, si així ho vol la majoria, posar el punt final a aquesta monarquia.

Deixem-ho aquí. En l’esperança que la defensa aferrissada de la monarquia com a sistema polític espanyol no sigui avui sinònim de democràcia malalta.