Estava cantat què passaria. Vox acaba d’entrar al parlamentarisme espanyol per la porta de les eleccions d’Andalusia, i ho ha fet amb més força del que havien previst les enquestes. Dotze escons són molts escons per a una formació que fins fa quatre dies no pintava res. I són molts més escons si tenim en compte que tenen la clau d’un canvi de govern a Andalusia. La suma de PP, Ciudadanos i Vox arriba a la majoria absoluta necessària per fer fora el PSOE del govern andalús després de 36 anys. Els socialistes són l’única formació que encara es mantenia en el poder sense haver-lo deixat mai en una comunitat autònoma des de l’arribada de la democràcia. El que no havia aconseguit mai ningú ho aconseguirà Vox. Però la principal conseqüència d’aquesta sorprenent irrupció dels col·legues de Le Pen, Salvini i Bolsonaro és que l’èxit andalús es traslladi als propers comicis, sobretot a les eleccions generals. Això significaria una radicalització de la política espanyola, tal com ha començat a passar per la disputa de l’hegemonia de la dreta que fins ara monopolitzava el PP. En uns moments en què la política espanyola necessita més assossegament que mai, sobretot per afrontar una solució per a Catalunya, la radicalitat ultranacionalista que injecta Vox ajudarà ben poc a trobar camins d’entesa.
