Boris Johnson i la pregunta correcta. La qüestió és per què la gent vol creure's una mentida i no una altra

L’any 1979 Margaret Thatcher es convertia en primera ministra britànica. Dos anys després, 1981, Ronald Reagan assolia la presidència dels Estats Units. Al Regne Unit la dama de ferro ressuscitava els valors conservadors per esquerdar primer, i derrotar després, el cor del laborisme que eren els sindicats. Als USA, Reagan retornava l’eufòria als republicans i feia sonar pels altaveus del món el discurs contra el pes dels estats a la vida i a la butxaca dels ciutadans.

Ambdós, comptem-hi també Joan Pau II, foren els abanderats de la derrota cultural (l’econòmica s’havia esdevingut sola) del comunisme. S’accentuava a occident l’hegemonia de l’individu i de la individualitat per sobre del col·lectiu. Thatcher va fer un tractat de filosofia en una sola frase quan afirmà que la societat no existeix, només existeixen homes, dones i famílies. Els seus lideratges responien a la voluntat majoritària dels països que representaven de remoure els fonaments ideològics vàlids fins llavors i que estaven esgotats. El judici sobre el seu llegat és controvertit. Va des de la severitat més extrema a l’entusiasme més acrític. Sí, hi ha coincidència en considerar que van capgirar el món, obrint les portes de la globalització i la consagració de l’individualisme.

Quaranta anys després, Donald Trump ocupa la presidència dels USA i Boris Johnson acaba de convertir-se en primer ministre amb els millors resultats del seu partit des de l’era Thatcher. No són el mateix, però ambdós comparteixen un mateix estil de lideratge: populisme en les formes (en el cas de l’americà també en el fons), menyspreu pel consens i voluntat de situar els seus mandats en el terreny de la guerra cultural i ideològica. Els dos darrers punts permeten establir paral·lelismes amb el tàndem Reagan-Thatcher. Els dos binomis també tenen en comú que ara, igual que fa quaranta anys, Trump-Boris s’expliquen per l’esgotament de les classes mitjanes, porugues del seu present i necessitades d’un nou somni en què projectar un futur millor davant d’una realitat angoixant.

Si fa quatre dècades la batalla a guanyar era contra el comunisme i l’estatisme, ara es planteja dialectalment contra la immigració i els abusos de la globalització.

Sobre el primer punt hi ha una coincidència entre americans i britànics, que han fet del control fronterer de persones la seva principal bandera. Sobre el segon, ja no. Trump juga com un ciclotímic amb els aranzels proteccionistes (ara sí, ara no) per posar traves al lliure comerç. En canvi, els britànics treballen sobre la hipòtesi que trencar amb la burocratitzada UE els permetrà anar més enllà i més ràpid en els beneficis de la globalització econòmica. Tot això, és clar, embolcallat de patriotisme, banderes i essències pàtries; els tòtems que actuen sempre com a refugi de les persones quan són assaltades per la por.

Cada cop hi ha més gent disposada a calar foc a la catifa d’un conformisme que ja no els dona oportunitats

Anant a l’actualitat més recent, la gran victòria de Boris Johnson ha de sorprendre a tots aquells que des del referèndum del Brèxit el 2016 han abonat la idea que els britànics en realitat estaven penedits de la seva decisió i la canviarien si se’ls donava una segona oportunitat. Les eleccions han estat aquesta segona volta del plebiscit i han deixat clar que (amb l’excepció d’Escòcia i una mica menys Irlanda del Nord) es reafirmen en la seva decisió original donant a Johnson una majoria incontestable.

Boris ha guanyat perquè ha sabut vendre la il·lusió d’un país que, gràcies al Brexit, es governarà ell mateix recuperant la plena sobirania, controlarà les fronteres i el nombre d’immigrants que s’accepten al país i millorarà la seva economia, fent-la més competitiva escapant del vestit normatiu que imposa la Unió Europea. Se l’acusa de mentider. I ho és. Però també enganya Jeremy Corbin, que des de l’esquerra prometia en una interminable carta als Reis Mags internet i universitat gratis per a tothom, posem per cas.

La pregunta correcta en l’anàlisi política no és qui menteix, sinó per què la gent vol creure’s una mentida i no una altra. I aquesta interrogant no és agradable de fer, perquè no ens agrada la resposta intuïda. Preferim pensar que els votants estan equivocats i que es deixen prendre el pèl, perquè en realitat només hi ha una manera de fer, la que coneixem. Però cada cop hi ha més ciutadans disposats a calar foc a la catifa d’un conformisme que ja no els proporciona oportunitats. S’equivoquen? Potser sí. Però han decidit que prefereixen el risc a l’immobilisme. Al Regne Unit ja han guanyat, ara definitivament. També acabaran guanyant al continent. És qüestió de temps. La batalla cultural ha vingut per quedar-se. Johnson n’és el darrer exemple.

* Periodista. Josep Martí és ‘calero’, és a dir, de l’Ametlla de Mar. És empresari i periodista. Aviat publicarà: ‘Fuck you, Europe!’