Brexit etern

El 29 de març era divendres i no va passar res. Com el 12 d’abril. El 31 d’octubre és un dijous, però ara mateix tampoc podem saber què passarà. Amb les dates del Brexit hi ha un punt de credibilitat que es va perdent, si no és que l’objectiu de la negociació és no marxar mai.

El cert és que els britànics que van votar per marxar de la Unió han de tornar a votar el 28 de maig com si no haguessin expressat el desig de marxar. Ho han de fer perquè el seu Parlament s’ha mostrat incapaç de saber definir quina futura relació vol amb la UE després de la sortida, i fins avui no han pogut obtenir cap majoria que els permeti trobar la porta de sortida. 

El Regne Unit té 73 diputats dels 751 actuals que hi ha al Parlament Europeu. Si haguessin marxat, el nombre d’escons s’hauria reduït, i alguns, fins a 28, s’haurien repartit entre diferents estats. Espanya, per exemple, en tindria cinc més. És molt poc probable que la xifra variï perquè, en aquest moment, els britànics sembla que preparen tota la maquinària per anar a les eleccions europees.

«De veritat que volen tornar-me a veure aquí?», va preguntar foteta en l’últim debat Nigel Farage, l’home que des de l’Ukip va aconseguir forçar el primer referèndum i que ara amenaça amb guanyar per golejada si n’hi hagués un de segon. Però l’estratègia no sembla tan directa.

Després de passar mesos afirmant que consultar la gent és una eina dolenta, perquè fa moure sentiments i impedeix votar amb «coneixement de causa», els dirigents de les institucions comunitàries han pactat amb Theresa May una fórmula que, de fet, complicarà la sortida als britànics perquè, «si elegeixen de nou els eurodiputats, hauran fet una mena de segon referèndum encobert». Es l’opinió que va guanyant espai als passadissos de les institucions on ningú ja no creu que els britànics trobin el camí de sortida.

Els càlculs d’aquests dies a l’Europarlament són de tots els colors, però gairebé cap passa ja per parlar del cost del trencament. Es parla molt del caos a Westminster, això sí, però sobretot es parla de la composició dels grups polítics en el nou hemicicle on els britànics tenen un paper clau; per exemple en el dels Socialistes i Demòcrates europeus, on ocupen avui 19 escons dels 187, i on s’espera que puguin mantenir-hi un paper clau ara que a Itàlia (amb 25 dels escons d’aquest grup), o a França (amb 14), el socialisme va de baixa.

Però on s’espera que juguin un paper és mantenint l’espai del grup dels Conservadors, ECR, el tercer de la cambra. Un grup creat pels eurodiputats del partit de Cameron després de deixar el grup del Partit Popular Europeu. Mantenir-lo és avui un dels pocs instruments contra les noves dretes radicals euroescèptiques que sota la batuta americana i radical de Banon preparen el seu assalt institucional.

Es quedaran per això? Per evitar que les institucions de la Unió Europea comencin a morir després d’aquestes eleccions? No crec que sigui l’objectiu, pero si es queden ajudaran, i molt, a mantenir viu el projecte europeu que sembla haver tocat el sostre de qualsevol futur. Serà un Brexit eternament etern la solució als mals d’aquesta Unió?

Nascuda a Tarragona, Griselda Pastor és corresponsal de la Cadena Ser a Brussel·les des del 1998.