'Bullying', radicalismes i altres pestes

Sembla que el malson no té final. La sèrie d’atemptats per radicalització de l’islam o per islamització de la radicalitat (l’ordre dels factors no altera el producte) ens porten de nou a un dol que no sabem entendre, que té múltiples causes i uns receptors: la societat europea i la part islàmica que vol viure en democràcia.

Fa uns segles, a la península Ibèrica, les qüestions relatives a les guerres de religions (és una guerra de religions?) es debatien en el camp de batalla… ràtzies versus reconquestes, batalles navals versus pirateria, etcètera, i si la cosa es considerava un perill intern: expulsió de jueus o de moriscos. Mesures contundents i indiscriminades… i injustes.

La por de l’estranger va fer sobrevalorar els riscos de sublevació (impossible, de facto) per poder culminar amb la neteja religiosa. Avui se’ns diu que, com que al barri magribí de Brussel·les hi ha un 40% d’atur, és normal que passi això…

Cal, doncs, donar feina a tots els aturats? Per què no marxen als seus països estimats si estan tan malament aquí? Per què els països àrabs del món no acullen refugiats?

Ara se’ns demana que a les aules estiguem alerta de la islamització radical. Posats a demanar… una feina de molt mal fer, per incapacitat pròpia i per dificultat intrínseca. Però la capacitat de fer mal d’avui és a anys llum de la capacitat de rebel·lió de segles enrere.

A les aules tenim el bullying que també ja ens ve protocol·litzat… a Finlàndia (el tòtem!) es combat aquesta xacra actuant contra l’agressor però també fent partícip la resta de grup, ja que la complicitat passiva és necessària per a l’actuació del xulo de torn: i funciona! Per tant, per què no es demana a la gran majoria d’àrabs europeus que estan en contra del terror que deixin la complicitat passiva necessària? Que diguin, com passa l’escola, què escolten i qui ho diu? Per què no avisen la policia o els mediadors socials?

Només amb un canvi de cadascú serem capaços de viure en un món millor… més recursos als barris complexos però més voluntat de compartir un espai europeu comú de llibertat.