Can Seixanta

Com en un tràgic cicle històric massa repetit darrerament, Barcelona, i en menor grau altres ciutats catalanes, ha caigut sota els efectes de violents aldarulls: Cent cinquanta dos locals saquejats, tres-cents setanta-cinc contenidors incendiats, cent ferits (setanta-tres d’ells policies). I cent trenta-sis detinguts (xifra ridícula si la cosa s’hagués esdevingut al nord dels Pirineus... o fins i tot a l’altra banda de l’Ebre). El disparador de la moguda ha estat, com se sap, l’ingrés a la presó del raper Hasél (amb perdó per l’accent). Es deia que per rapejar en contra del Rei. Això d’anar en contra del Rei és una moda guai aquí i avui, de manera que les manifes quasi que es convocaven soles i, per a rematar-les de manera més diver, què millor que liar-la?

De fet, el Hasél (amb perdó per l’accent) és un pinta d’alt voltatge, violent, agressiu, apologista de l’assassinat polític i aficionat a amenaçar de mort a més d’un. No crec que tot així compti com mèrits creatius, però amb celeritat tuitera ja estava consagrat com víctima de la (manca de) llibertat d’expressió. Fins i tot certs diaris seriosos, sigui el que sigui això, qualificaven amb l’honorable mot d’«activistes» els joves lliurats a armar les mogudes. Els de sempre, govern català inclòs, parsimoniosament deixaven anar tardanes, ambigües i minimalistes condemnes a la violència... dels dos costats (quin és l’altre!?).

Però els mèrits de l’engarjolat s’anaven coneixent, i com que això comportava el risc de fer decaure el furor dels bàrbars de la foscor, els gremis d’apologistes de la salvatjada modulaven el seu discurs. Que si és normal que el jovent traspuï ràbia, que si els joves d’ara no tenen futur, que si viuran pitjor que els seus pares, que si són meritoris antifeixistes, etc. No són arguments extremadament sòlids, però a manca que tot un president Molt Honorable (amb perdó) proclami «Apreteu, que feu bé d’apretar» potser poden fer el fet. Clar que costa d’entendre. Què tenen els joves, si no és futur? Com saben els profetes de la distopia que viuran pitjor que els pares (per cert ha estat una situació freqüentíssima al llarg de la Història) si això no s’ha esdevingut encara? Qui són els antifeixistes si no uns brètols que acusen de feixistes les seves víctimes?

El problema és que Catalunya ha posat molt d’esforç que situacions com les viscudes es puguin produir amb freqüència i fins i tot superar aviat en gravetat. El terreny preparat durant anys, en algunes coses durant dècades, està donant bons fruits: caos.

La generació d’un conflicte violent de certa magnitud obeeix a una causalitat complexa. Cert. És evident que, a més, desencadenants puntuals com la detenció del Hasél (què hi fa l’accent?), requereixen condicions objectives que la faciliten, com per exemple una situació de malestar social estès a causa d’una crisi. Però hi ha altres factors, no sempre evidents i sovint no citats. Normalment, per a no ofendre determinat ‘bonisme’ més o menys hipòcrita i ben instal·lat en la societat postmoderna.

En citaré tres. Primer un factor purament etològic. Les descàrregues d’adrenalina, especialment en persones joves i per tant se suposa que en bona forma física (per tant molta producció d’hormones), desencadenen fàcilment respostes violentes. És un avantatge evolutiu, molt útil per a la cacera d’exemplars grans i perillosos o per a l’extermini d’aquell grup que gosava caçar en la mateixa vall que nosaltres.

Segon, l’inevitable discurs legitimador. Uns adults que cantin l’èxit davant el mamut o la desaparició de caçadors aliens a la nostra vall. Solen ser imprescindibles els adults engrescadors. També l’autocomplaença horitzontal entre els valerosos ‘guerrers’. Ha existit en tota època, però al segle XX va generar-se un colossal arsenal ideològic al servei de la violència mentre la tecnologia en facilitava la propagació. Les xarxes socials són armes eficients per a la malesa, i de l’actualització de les idees del temps dels besavis prou que se n’encarreguen periodistes, polítics i intel·lectuals, quin negoci implica posseir poder, notorietat o simplement embolicar la troca per guanyar titulars i likes. Mai falten els que es lliuren amb entusiasme a la tasca: Recordi’s com en la primera part de cada nit de moguda hi havia prominents personatges de partits i entitats fent-se el col·legui en la manifa inicial (i legítima). Però quan aquesta es dispersaven i entrava en acció la salvatjada, però, els VIP es retiraven discretament, que la manca d’exercici o els anys fa que la praxi física de la revolució perdi atractiu. A més, un cop encesa Roma, millor extasiar-se cantant la dramàtica grandesa de les flames que no pas traginar napalm domèstic.

Tercer, inputs formatius i culturals. El món actual sol magnificar el valor del sentiment o l’emoció. Una visió poc encertada de l’ús dels drets individuals equipara el valor d’una opinió, sovint poc meditada, al d’un fet contrastat. Generacions senceres ja s’han format confonent capricis amb drets.

Quart. Permissivitat. Diverses faltes greus i delictes menors, des de grafiters a okupacions passant per gamberrisme nu i cru, sovint resten impunes, almenys a ulls dels perjudicats pels abusos. No ofereix cap bon exemple la pràctica del processisme, que ha predicat i practicat (darrerament, només això darrer) el desacatament, la desobediència i l’incompliment de la legalitat vigent, mentre que el govern ha arribat a desacreditar, per bé que de vegades per omissió, la mateixa força pública encarregada de mantenir l’ordre.

Però els efectes de la fatiga, més els excessos d’intentar coure viu un policia han aturat, de moment, els aldarulls. Sindicats policials van exercir prou pressió perquè fins i tot el conseller d’Interior viri en rodó i acusi les joventuts de certa força parlamentària (ja de per si prou pueril) de ser els responsables de la revolta. Poc abans, tres-centes associacions empresarials liderades per aquell que alguns veuen com un futur Draghi de casa, havien exigit la fi de la bullanga: En benefici de la imatge del País (turisme, inversions), de les empreses assaltades (llocs de treball), de la solvència econòmica d’una Catalunya amb rumb a la irrellevància des del 2017. Notòriament, també hi eren les que per oportunisme o convicció, quan això era molava a tope, donaven suport a l’independentisme.

De moment respirem. Però tot pot tornar a girar-se malament. No pinta massa bé el presumible nou govern, liderat per aquells que governen des que tot va començar a tòrcer-se. Segons com, la Catalunya del futur immediat pot presentar un quadre grotesc d’aquells que abans se’n deia de Can Seixanta. També de vegades dit Can Bufa o, de manera menys polida, Can Pixa.

Magí Aloguin i Pallach: Professor. Llicenciat en Geografia i Història a la Facultat de Lletres de la UB a Tarragona. Professor d’institut des del 1983, ha exercit la docència a Reus, a Cambrils, a l’Institut Campclar de Tarragona, d’on va ser director, i a l’Institut Pons Icart. Va ser professor adjunt de Geografia a la Universitat Rovira i Virgili.