Más de Opinión

Cap a on va el turisme a Catalunya?

Hem de reflexionar si després de la sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya que toca de soca-rel el projecte de Barcelona World, ha de seguir sent la principal aposta del sector turístic de Catalunya

JOSEP ANDREU

Whatsapp
JOSEP ANDREU

JOSEP ANDREU

Aquest estiu s’ha donat una dada en l’àmbit turístic que crec que és molt reveladora d’un canvi de paradigma del fenomen del turisme de la nostra societat. Al mes d’agost, la Cartoixa d’Escala Dei, a la comarca del Priorat, ha tingut la xifra de 7.000 visitants, superant qualsevol altre any on el nombre de visitants se situava entorn dels 4.000. A part d’altres indicadors com la visita modernista a la Casa Navàs de Reus o als cellers modernistes del sud de Catalunya.

El comentari de les persones encarregades de la visita era que aquest nombre de visites, a les quals si sumen altres entorns a l’enoturisme, havien posat en els límits la capacitat d’hotels i restaurants de la comarca del Priorat, fins al punt que els visitants de primera hora, els hi recomanaven que reservessin els restaurants, ja que cap al migdia estaven tan saturats que només els podien aconsellar anar en pastisseries o tendes de queviures per fer-se uns entrepans.

En trobem en un context, condicionat absolutament per la pandèmia, amb unes fronteres pràcticament tancades i una voluntat de fer les vacances en períodes curts, encaminades al turisme cultural, patrimonial i de natura.

Aquesta bona notícia, similar a les del Delta de l’Ebre, Pirineu, Paratge Natural de Poblet... Contrasta amb les notícies de la Costa Brava o de la Costa Daurada amb hotels tancats, poca afluència de turistes a les platges, restaurants amb pocs comensals... Una situació molt difícil dins d’un sector, el turisme de sol i platja, que penso que ja estava molt madur abans del 2020 i que la pandèmia produirà en un futur un estancament que segons, la persistència d’aquesta, es podria situar en decreixement.

No tan sols per la implicació que es demana de la Generalitat en la compra dels terrenys, sinó també pel disseny d’unes infraestruc-tures molt sobredimensio-nades que, com que no està definit qui les ha de pagar, n’estic segur que caurien sobre les arques públiques

La situació actual és un moment per emprendre una reflexió profunda, sobre el turisme a Catalunya i cap a on poden avançar les tendències en els pròxims anys. Senzillament, crec que considerar un creixement sense límits del turisme de sol i platja és un error, perquè ja hem tocat sostre i que, en canvi, tenim l’oportunitat d’avançar en el turisme cultural, de patrimoni i de natura fins a paràmetres europeus, seguint tendències com la francesa o la italiana.

Aquest canvi de paradigma requereix nous comportaments per part de les empreses i dels usuaris, així com de noves polítiques i objectius per part de les administracions. Les tendències entre els usuaris ja no poden ser que el més prestigiós sigui haver fet un viatge tan lluny com sigui possible. Si no que cal fer recorreguts de qualitat en el nostre entorn, tant pels monuments que visites com pels paisatges que gaudeixes, com hotels amb encant, restaurants amb acreditació que ja saps per endavant quin plat demanaràs, el vi que maridaràs o els formatges i les fruites de les contrades que un visita.

Així mateix, les administracions, siguin Ajuntaments, Diputacions o la Generalitat, han de canviar d’objectius. Hem de veure els nostres Parcs Naturals, els nostres conjunts monumentals i artístics, no com una qüestió només ecologista o culturalista, sinó com a font d’ingressos econòmics i de reequilibri territorial. Hem de trencar amb una visió dualista que ha existit fins avui dia des de la Generalitat. Una agència Catalana de Turisme inscrita a la conselleria d’Empresa, que té un component absolutament majoritari en captar un turisme de sol i platja i que es tradueix amb subvencionar vols de baix cost en els diversos aeroports de Catalunya. I una conselleria de cultura que amb tots aquests anys de restauració de la Generalitat no ha tingut prou pes polític per crear una direcció general de turisme cultural, tot i que sempre ha estat latent aquest desig.

També des dels diferents patronats de turisme de les diputacions, s’ha observat que la Diputació de Lleida, per raons òbvies, i la Diputació de Girona a la que després s’hi va sumar la de Barcelona han evolucionat en el sentit d’una política turística de paisatge i patrimoni cultural i, en canvi, la Diputació de Tarragona s’ha mostrat molt més propensa a un model turístic de sol i platja.

És en aquest context, que hem de reflexionar si després de la sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya que toca de soca-rel el projecte de Barcelona World, que no oblidem que abans de la pandèmia ja tenia seriosos problemes i incerteses sobre la seva viabilitat, ha de seguir essent la principal aposta del sector turístic de Catalunya. No tan sols per la implicació que es demana de la Generalitat en la compra dels terrenys, que en una societat natural hauria de ser entre un operador bancari i l’empresa que s’hi vol instal·lar, sinó també pel disseny d’unes infraestructures molt sobredimensionades com rotondes de mig quilòmetre de diàmetre i autovies de quatre carrils en cada direcció, que com que no està definit qui les ha de pagar, n’estic segur que caurien, si es realitzessin, sobre les arques públiques o, el que és el mateix, sobre els contribuents.

Estic segur, en matèria de turisme, vulguem o no, res serà igual com en els últims anys. I tenim la necessitat i l’obligació d’encarar-nos en les noves tendències i els nous reptes i continuar com si res hagués passat amb els objectius d’antany no ens ajudarà, gens, a dibuixar un demà més sostenible, respectuós, culte i lliure.

Temas

  • Punto de vista

Comentarios

Lea También