Cap al paradís terrenal

No hi ha dubte: «ya se oyen los claros clarines, ya llega brillante el cortejo de los paladines…». L’emoció puja de to i sembla més proper el dia en què ens portaran al paradís terrenal, entre el riu Sénia i la Jonquera. Ben lluny d’aquesta desgràcia en què vivim per culpa de…

Hi ha qui diu que independència estatal, efectivament, no és llibertat. Però, amb els ulls i el cervell ben oberts, és que hi ha algú a Catalunya que digui que no tenim llibertat? Doncs, sí.

No pateixi, lector. Amb el lema del pujolisme –amb el qual es va promocionar l’Artur Mas com la seva mà dreta en economia i d’altres coses–, recordi: ‘ningú des d’ara ens donarà lliçons d’ètica’; fins Romeva, el clon de Don Limpio que suposadament seria president de la Generalitat, o no, essent el primer de llista, i passant pel líder Junqueras, exemple de carisma i atractiu.

Tots tres tenen les claus del paradís terrenal, cap a on ens volen arrossegar. Per què? Perquè al seu paradís terrenal no hi haurà atur, ni retallades (les d’ara són una simple casualitat), ni desnonaments, ni gent neoliberal; l’ensenyança serà una, gran i dirigida adequadament; amb un exèrcit molt poderós perquè ens pugui defensar dels atacs de les meduses de la Mediterrània. Els crèdits bancaris, ens els donarem nosaltres mateixos, amb gran satisfacció. De turistes, en vindran menys, però més rics. Els castellans que fugin, els cobrirem amb moros, que cobren poc.

No pateixi, lector, per la nostra senyera, no. Sembla que ha desaparegut entre les estelades –pobra imitació de la bandera de Cuba o de Xile–. No, el símbol de 900 anys d’història catalana, des de la llegenda de Guifré el Pilós, solament està protegit per les senyeres partidistes. I han aparegut en molts llocs municipals perquè els consistoris estan ‘acongojados’ per les pressions ‘de arriba’, les empentes ‘de al lado’ i el no ‘no te líes’ de la companya. Pobra senyera quatribarrada, que hauria de resplendir sobre totes les altres, com un esclat de sol. Francament, estic tremolant davant d’aquestes promeses tan espectaculars. A la porta d’un paradís admirat per tots, principalment pels vint-i-vuit estats d’Europa, entusiasmats pel fet que un tros de la península Ibèrica se separi d’ella, però solament en teoria política. Las claus, les claus… Les tenen aquests porters meravellosos, seductors, que comencen amb una llista de personatges nets, sòlids, plens d’energia vital. Aquests tres tenors inoblidables amb aquella cançó de ‘nosaltres sols’. Els nous Reis Mags que ens faran oblidar el maleït govern de Madrid amb obsequis de la nostra terra. Quasi no puc ni dormir pensant en aquest dia en què s’obrin les portes del paradís. I si dins hi són tots els països de parla catalana?... Per la seva i total i lliure voluntat, eh?... Doncs, és possible, segons les dades que els de la llista ens donen. Estan desitjant ser amb nosaltres al paradís. I encara hi ha gent que no s’ho creu. Pobrets. Amb tantes il·lusions i promeses fetes i segures.