Catalunya i Espanya. A la recerca d'un futur compartit

L’empresonament de vuit membres del Govern Puigdemont i dels líders de les entitats sobiranistes i la presó eludida sota fiança de Carme Forcadell significa per a una majoria social a Catalunya un impacte emocional i polític demolidor. El 2 de novembre del 2017 ja figura en el calendari com una de les dates més negres en la relació entre Catalunya i l’Estat espanyol. Com l’1 d’octubre, quan agents de la Policia Nacional i la Guàrdia Civil van carregar contra els votants del referèndum. Són d’aquelles dates que marquen un abans i un després. Que obren ferides tan profundes que semblen incurables.

Aquesta és la tragèdia, que després de més de quaranta anys de democràcia, a Catalunya es viu un sentiment de dignitat ferida, d’humiliació, que molts pensàvem que ja era història. I tràgic també resulta que, en aquesta simplificació de la realitat, molts catalans confonguin cada vegada més als poders de l’Estat que mou el Govern de Rajoy amb Espanya. I tirin la tovallola. Perquè, diuen, ‘Espanya no té solució’. El Partit Popular, que ha jugat perillosament amb la catalanofòbia, ha donat incomptables arguments per avalar aquest neguit. Però des de Catalunya resulta imprescindible recordar que també hi ha una altra Espanya, que, fins i tot, ha tingut el coratge de comprendre i defensar les aspiracions catalanes.

Com també hi ha una Catalunya que ha reivindicat la necessitat de trobar fórmules d’encaix de Catalunya a Espanya; que ha clamat en el desert per un projecte federal. Per l’enteniment. I que cada vegada es queda amb menys arguments davant el conflicte, davant el blanc i el negre, la independència o l’article 155. 

És un pols polític. Però el resultat no és innocu. La qualitat democràtica es ressent perquè en nom d’un fi superior (la independència o la unitat) és fàcil justificar tots els mitjans per arribar-hi, sacrificar llibertats i condemnar dissentiments. Ja en patim les conseqüències. Per això és tan important refer els ponts trencats durant els últims anys. Entre Catalunya i Espanya. I entre els catalans. Potser és el moment de tornar a parlar de ‘catalanisme’ com a punt de trobada de la majoria, que ja va ser el gran factor de cohesió durant dècades, fins que va mutar en l’independentisme o al desencant. Avui l’ofensiva de l’Estat i la debilitat del sobiranisme, víctima dels seus propis somnis i urgències, posen en evidència la necessitat de teixir consensos més amplis, com els que van permetre la recuperació de les llibertats fa ara quaranta anys. Necessitem recuperar aquell esperit inicial del trànsit del franquisme a la democràcia, l’esperit de la generositat, davant del sectarisme i la ‘postveritat’ que ha regnat en el país durant anys.

L’esquinçament ha estat tan gran que és necessari un profund procés de reconciliació

L’esquinçament ha estat enorme, tant que és necessari un profund procés de reconciliació, entre nosaltres, i entre Catalunya i Espanya. Perquè el que està en joc és saber si, després d’aquests temps de confrontació i incertesa, encara tenim temps de refer els vincles malmesos per aconseguir la negociació i el pacte entre nacions que decideixen viure juntes, en igualtat de drets i deures. O només queda l’alternativa de la resignació, o del trencament definitiu. Avui, sota l’impacte dels empresonaments, és més necessari que mai aixecar la mirada i cercar un futur compartit.