Este sitio web puede utilizar algunas "cookies" para mejorar su experiencia de navegación. Por favor, antes de continuar en nuestro sitio web, le recomendamos que lea la política de cookies.

Más de Opinion

Ciment d’oreneta

Les obres bastides amb fang eren molt confortables, ja que mantenien una gran inèrcia tèrmica, una facultat que permetia una temperatura regular al llarg de l’any

JOSEP GIRONÈS DESCARREGA

Whatsapp
JOSEP GIRONÈS DESCARREGA

JOSEP GIRONÈS DESCARREGA

És temps d’orenetes i, malgrat la Covid-19, hem de saber observar la que és una de les aus migratòries més populars i nombroses de tot el món. La seva presència s’associa amb la bona sort i, de sempre, s’ha considerat que les cases on s’instal·len estan habitades per bones persones.

Al nostre país les orenetes arriben just abans de l’inici de la primavera i, normalment, s’estableixen als mateixos nius que habitaren l’any anterior, on s’estaran fins al final de l’estiu, quan retornaran a l’Àfrica a passar-hi l’hivern.

Efectivament, al llarg de l’any són aquests dos moments els que més ens criden l’atenció: quan les orenetes arriben i quan es preparen per marxar. En el primer cas, la seva presència, que es produeix gradualment, és l’anunci de la primavera i va lligada al bon temps. L’altre moment en què més destaquen les orenetes és al final del mes de setembre, quan ocupen quilòmetres de conduccions elèctriques, pendents de reagrupar-se per iniciar el seu particular viatge cap a les terres africanes, més temperades a l’hivern.

Durant el temps que estan entre nosaltres, les orenetes ens obsequien amb els seus aguts refilets, siguin curts o llargs, uns cants que els permeten comunicar-se, alhora que ens alegren les oïdes. Així mateix, és agradable veure el seu vol, una volada que destaca per una gran rapidesa, molta agilitat i d’una enorme capacitat per modificar la seva direcció.

Les orenetes viuen en colònies més o menys grans, a partir de parelles que són estables al llarg de la seva existència. Viuen en nius arrodonits que construeixen en llocs arrecerats, sigui sota ràfecs, porxos o balcons. S’estimen més els espais rurals que els urbans, més que res perquè és als llocs humits on troben el fang necessari per construir-se els nius.

Són, precisament, aquests nius les grans obres d’enginyeria de les orenetes. El material bàsic per bastir-los és el fang, un material que troben en espais fluvials, basses i tolls. A partir de petites porcions de terra humida que transporten al bec i dipositen a tocar de les parets, les orenetes construeixen nius arrodonits, als quals i una vegada acabats, hi accediran per forats molt ben calculats que barren el pas a altres aus que els puguin molestar. A l’interior dels petits habitatges hi dipositen plomes, fulles i altres materials flonjos, que n’augmenten el confort. Tot sovint es poden veure nius individuals, aparellats o adossats en fileres, ben bastits i que acullen famílies senceres, els fills de les quals serà probable que en el futur construeixin el seu niu a tocar del dels seus predecessors.

Dèiem al començament que la presència de les orenetes va associada a la bona sort, si més no perquè la seva presència coincideix amb la primavera i l’estiu, les dues estacions més preuades per la majoria d’humans. També s’afirma que construeixen els seus nius a prop de les millors persones, una asseveració que es pot entendre perquè les persones intransigents difícilment toleren els nius a prop seu, ni tampoc les deposicions que aquests animalets projecten a l’exterior a partir del moment que treuen graciosament el cul pel forat del niu. A desgrat dels amants i dels detractors de les orenetes, el cert és que mengen molts insectes, cosa que beneficia el confort i la sanitat de les persones que tenen més a prop. I també és un punt a favor seu la traça amb la construcció dels nius, un art que només requereix bona traça i fang, un llot que en alguns llocs de la nostra geografia s’anomena ciment d’oreneta.

Ara per ara, la humanitat construïm cases amb formigó armat, de la mateixa forma que omplim els forats de portes i finestres amb alumini i vidres. No fa gaires anys, enlairàvem les cases amb parets de totxanes i bastíem els trespols amb bigues de fusta i guix. Més enrere en el temps, la pedra va ser la gran protagonista de les construccions humanes, amb obres com les cabanes i les barraques, dues formes d’habitacles que ofereixen un gran confort i una total integració al medi natural. Les construccions amb fang, igual com ho fan les orenetes, també van tenir un lloc en l’arquitectura rural.

Pel que podem suposar, les construccions a base de fang ens arribaren a partir de la invasió àrab, quan els pobles berbers procedents del Nord d’Àfrica s’instal·laren en determinats punts del nostre país. La base de la construcció amb fang són les parets de tàpia, uns murs bastits amb terra argilosa humitejada. A partir d’encofrats realitzats amb làmines de fusta anomenades tapieres, s’hi abocava el fang pastat -de vegades barrejat amb palla-, el qual s’ataconava amb maçons de fusta. A poc a poc es pujaven les parets, amb tongades que anaven entre un i dos pams d’alçada, fins a arribar al punt necessari on haurien de descansar les bigues necessàries per bastir el trespol o la teulada. I, com els murs s’enlairaven sense obertures, quan calia s’obrien els forats propis de la porta d’accés a l’habitatge i els de les finestres.

Les obres bastides amb fang eren molt confortables, ja que mantenien una gran inèrcia tèrmica, una facultat que permetia una temperatura regular al llarg de l’any, la qual no s’alterava gaire a l’estiu ni a l’hivern. També resultaven adients si hi havia moviments sísmics de caràcter lleuger. Tanmateix, les parets demanaven que cada dos o tres anys se’ls apliqués el gruix de fang que s’havia perdut a causa de la pluja i el vent.

Qualsevol persona observadora que passegi per pobles amb història, encara veurà algunes parets bastides amb fang, igual que els murs que protegien horts i altres espais que es volien tancar. El cert és que ja n’hi ha poques, just perquè tothom s’estima més les construccions més sòlides que s’aconsegueixen amb el ciment pòrtland com a base. A desgrat de tot, encara és ben present a la memòria popular el material anomenat ciment d’oreneta, que era el fang amb el qual les classes més humils havien d’enlairar els seus habitatges, quan no podien contractar les persones amb habilitats per aixecar-los amb pedra i altres materials més duradors.

Certament, el ciment d’oreneta ha quedat pel record, però si observem les orenetes que cada any ens visiten, hem d’acceptar que el fang és un material amb unes propietats que, donades les circumstàncies que se’ns apropen, és possible que hàgim de redescobrir.

Temas

Comentarios

Lea También