Este sitio web puede utilizar algunas "cookies" para mejorar su experiencia de navegación. Por favor, antes de continuar en nuestro sitio web, le recomendamos que lea la política de cookies.

Conte de Nadal

Els dos últims anys de la seva vida va deixar de ser transeünt i va rebre l'atenció que es mereixia
Whatsapp

Aquesta és la història d’en Carles. Un home molt reservat i amable, que sempre parlava en broma per ocultar la seva realitat interior. Al llarg de molt de temps de tractar-lo i tot i no ser gaire explícit, t’adonaves que la seva vida havia tingut una trajectòria de sofriment. Es pot dir que des dels 14 anys sempre havia tingut treball de poca durada, un mes, dies; que havia deixat la família molt jove; que tampoc havia reeixit en la vida de parella, ni de pare; que l’alcohol havia minat la seva vida. Quan el vaig conèixer tenia 61 anys i podríem dir que en feia 40 que estava al carrer, és a dir, no tenia llar.

Vivia en condicions inadequades, sense un espai on compartir converses, sense el caliu d’una companyia, sense intimitat, sense projectes, sense aigua, sense llum...

En Carles no tenia treball, ni diners per traslladar-se d’un lloc a l’altre, però sí que tenia gana. A l’estiu estava amarat de suor de tant caminar, anava sol per la vida, vivia sense motivació, no podia exercir els seus drets com a persona, perquè no estava empadronat enlloc... Era invisible per a moltíssima gent i allò que no es veu és allò de què no es parla, i va desapareixent fins semblar que no existeix.

Quan ja havia complert els 66 va poder aconseguir un paga mínima i un aixopluc temporal. S’havia obert una escletxa per on entrava una mica de llum i les persones que el tractàvem i l’acollíem li vam fer sentir que era algú per a algú. I aquí va començar una altra etapa, la darrera.

Després de tota una vida de solitud, ell i un altre company, amb alguna ajuda afegida, van aconseguir poder llogar un piset. Però en Carles es va posar malalt, un càncer fulminant va fer témer que no li quedava gaire temps de vida, com així va ser.

Els dos últims anys de la seva vida va deixar de ser transeünt i va poder rebre l’atenció que es mereixia. El seu amic va tenir cura d’ell i en Carles, que no havia volgut saber mai res de la família des de feia anys, va consentir que una germana seva l’anés a veure abans de morir i així descansà en pau.

Havia arribat per a ell el seu Nadal particular, l’acolliment i l’amor que ja no li mancarien mai més.

Temas

  • OPINIÓN & BLOGS

Comentarios

Lea También