Càrrecs frustrats i dimissions pendents

Úrsula van der Leyen podria ser votada pel Parlament Europeu sense haver renunciat al Ministeri de Defensa alemany. 

Per si algú ho ha oblidat, els portaveus de Juncker recorden que el president actual va obtenir el vot del Parlament Europeu quan era diputat nacional de Luxemburg i va deixar aquest càrrec just després d’haver estat confirmat.

O sigui que la ministra alemanya de Defensa té un despatx temporal a la seu de la Comissió Europea on es passeja amb una petita maleta amb el que sembla que són els instruments de contacte permanent amb l’exèrcit alemany per si hagués de donar alguna instrucció urgent des de Brussel·les. Per què no ha renunciat a ser ministre encara és una pregunta que no li hem pogut fer perquè la candidata només es deixa veure per fer «declaracions» sense donar veu als periodistes, condemnats a seguir les seves primeres actuacions amb el popular mètode Rajoy: el «plasma» televisiu.

Qui tampoc compareix davant la premsa és el socialista Frans Timmermans. L’exministre holandès d’Exteriors i actual vicepresident de la Comissió va decidir començar la campanya a les europees com a candidat socialista sense deixar el seu càrrec, i així la va acabar, combinant discurs electoral amb decisions legislatives vinculades a la seva funció de responsable europeu de drets fonamentals. Ara, rebutjat pels governs europeus com a president, espera en un profund silenci poder tornar-se a presentar com a comissari holandès davant del Parlament Europeu.

Borrell tampoc va dimitir per la campanya i de moment segueix com a ministre després de renunciar a l’escó, i ara a l’espera ja que el Parlament confirmi si l’accepta com a màxim responsable europeu de la política exterior. No està escrit enlloc que per optar a un càrrec europeu s’hagi de renunciar al càrrec nacional, però sembla més complicat de defensar el desig d’europeisme col·lectiu quan s’arriba al discurs amb la cadira nacional com a cinturó.

Un procés de designació de càrrecs tant nocturn com el que s’ha viscut per arribar a aquests noms hauria requerit un gest molt diferent per part dels candidats que han superat l’examen dels governs.

Dos, clarament, necessiten el vot del Parlament: Úrsula van der Leyen i Josep Borrell. Els eurodiputats han d’aprovar primer la candidata a presidir la Comissió hi hagi qui hi hagi al Ple, amb el suport de la meitat més u dels escons actuals, és a dir, amb 376 vots positius, que de moment sembla que només surten si populars i liberals accepten quedar lligats de mans amb els partits de dreta radical.

És un problema per al partit socialista, molt dividit després que les negociacions de Pedro Sánchez amb Merkel i Macron acabessin «decebent» els qui esperaven poder desallotjar el PPE de la Presidència de la Comissió.

Al comandament, els de sempre

No ha estat així. El pacte entre governs manté els de sempre en el comandament de la institució principal de Brussel·les (a la qual correspon garantir que s’aplica el Tractat Europeu), i en una sola nit obliga els qui esperaven fer de l’Espanya de Sánchez un instrument de força per al futur europeu a acceptar que els somnis col·lectius tenen el mateix límit que els d’àmbit més petit, perquè Macron i Merkel esperen que els partits que governen garantiran els vots dels diputats EU, i això vol dir que els socialistes espanyols tenen poc marge per poder decidir.

Un escenari trist mentre els diputats parlen de canviar un reglament, la Llei electoral per garantir que els batejats com a spidezerkandidats o candidats elegits pels partits europeus a la Presidència de la Comissió, símbol de transparència frustrada pels governs, tinguin un instrument legal que en defineixi el format i la funció, obligant els governs a seguir un procés nou per les nominacions d’aquí a 5 anys. Tot i que amb canvi o sense disputes, els ministres tenen l’obligació moral de demostrar a cada Parlament i també a l’Europeu que el seu desig d’ocupar càrrecs és de veritat un desig de servei.

Dimitir abans de la campanya com demanar el vot per ocupar un càrrec europeu sense portar enganxat el càrrec nacional a la sola de la sabatta, seria un gest senzill que ajudaria a donar nivell de política gran a la gestió del poder europeu.

* Periodista. Nascuda a Tarragona, Griselda Pastor és corresponsal de la Cadena Ser a Brussel·les des del 1998.