Davant la tomba de Nicolau Maquiavel

He de confessar una certa emoció quan, el més passat, durant un viatge a Florència, em vaig trobar davant de la tomba de Maquiavel. L’autor d’El Príncep està enterrat a la basílica de la Santa Creu, junt amb d’altres insignes personatges històrics com Galileo Galilei, Miquel Àngel Buonarroti, Dante, Bartolini, Giovani Gentile, Rossini o també d’altres referents del progrés de la humanitat com Marconi, inventor de la ràdio, i Eugeni Barsanti, coinventor del motor de combustió. Un breu epitafi en llatí destaca la sepultura de Maquiavel: «Tanto nomini nullum par elogium» (No hi ha elogis per tant personatge). Certament ningú hagués dit que l’ideòleg de l’època dels Medici seguiria tan vigent avui en dia. El Maquiavel que ara està més de moda és Iván Redondo, el cap del gabinet de Pedro Sánchez. Mentre en els sanedrins del PSOE s’estaven rifant la seva pell per considerar-lo culpable de les eleccions anticipades que han costat als socialistes la pèrdua de tres escons i 730.000 vots, Redondo amania el pacte exprés PSOE-UP amb Pablo Gentili, cap del gabinet de Pablo Iglesias i exassessor de Lula da Silva i Dilma Rousseff. O sigui, un altre Maquiavel com Redondo, que també fou assessor dels populars García Albiol i l’extremeny Monago. Ja em va semblar veure Maquiavel remoure’s a la seva tomba.