De fora vingueren... Que els detalls no ens espatllin un titular

Fa uns dies em van preguntar què era per mi la valentia. Quins herois destacaria de la història de la meva vida i de la història universal. Què és ser realment valenta i valent?
La resposta la majoria de vegades apareix sense massa esforç, tots coneixem algú a qui admirem però quan comencem a donar voltes al concepte se’ns acudeixen paraules tan carregades de vida i contingut com «llibertat», «por», «moviment» o «bloqueig»... serà perquè tenim tendència a buscar els contraris, els que ens completen, els que ens donen sentit. Encara que sovint ens juguin males passades.
Marta Sánchez va tenir una sobredosi d’autoconfiança al concert de celebració dels seus 30 anys al món de la música. Al moment del bis va decidir cantar la lletra que havia escrit per a l’himne d’Espanya acompanyada per un piano. Una lletra que, segons ha declarat, va crear quan recollia fulles d’un arbre. Desconeixem la varietat i l’ús que faria d’aquelles fulles posteriorment.

La veritat és que si hi ha una cosa que ha unit detractors i amants de la composició, ha estat la sorpresa per aquesta rima: «Crece mi amor cada vez que me voy, pero no olvides que sin ti no sé vivir. Rojo, amarillo, colores que brillan en mi corazón y no pido perdón».

Gabriel és a Suïssa, i en què s’han fixat alguns mitjans? En el  pentinat

¿No pido perdón? Per què demana perdó? Perquè viu i tributa a Miami? És igual! Amb aquesta rentada de cara al país del rojo y amarillo aprofitant la conjuntura política, Mariano Rajoy, Albert Rivera, Andrea Levy o Xavier Garcia Albiol li han fet tuits amb el pitet posat.

Ara ja pot tornar a marxar tranquil·la una temporada sense oblidar el comentari de qualitat de Mario Vaquerizo: «Si se siente española, ¡ole su coño!»

Qui hauria de demanar disculpes reals hauria de ser qui va gravar el vídeo que s’ha fet viral de l’actuació, en vertical!

Tornem a la valentia, a l’orgull, a la justícia. Anna Gabriel se n’ha anat a Suïssa. No entrarem a debatre perquè ni com ni fins quan. Potser això seria motiu de discussió i anàlisi per part dels mitjans de comunicació, però no, amb què s’han quedat alguns mitjans? Doncs amb el pentinat i la roba que porta. Sense escatimar adjectius pejoratius l’han massacrat amb comentaris pretesament masclistes del seu tallat de cabell, del canvi de roba, del suposat canvi d’imatge de la seva parella i fins i tot del preu dels pantalons que portava a la foto!

El mateix mitjà que alabava Sánchez fustigava Gabriel. A la primera per demostrar el seu patriotisme, a la segona per haver-se deixat el cabell llarg i per portar roba gruixuda en ple hivern. Mentre que a la primera li agraeix que dediqui una cançó a la terra que enyora i homenatja cantant-ne l’himne a la segona se la tracta de pròfuga i oportunista.

L’autèntica valentia és la de l’opinió, però no la general, sinó la pròpia

Potser comencem a qüestionar-nos no només la llibertat i la valentia individuals sinó la dels que es creuen líders d’opinió pel fet d’esbiaixar la realitat i adaptar-la a les seves conveniències enganyant tot un segment de població que es creu cegament el que el seu mitjà de capçalera els ofereix amb una clara pàtina groga.

Aquesta és l’autèntica valentia, la de l’opinió, però no la general o la del mitjà que representen, sinó la pròpia. L’únic inconvenient és que anar contra corrent pot augmentar la llista de persones sense feina, i almenys a Catalunya, ja n’hi ha massa.
Deixeu-me fer una recomanació musical per acabar, una interpretació de l’himne americà com no l’heu vist mai. Fergie, la cantant dels Black Eyed Peas va cantar-lo a l’All Star Game de l’NBA celebrat a l’Staples Center de Los Angeles. Segurament mirar-se el vídeo de Marilyn Monroe cantant el Happy Birthday a JFK i mirar d’imitar-la segurament no va ser la millor idea que va tenir aquell dia, calia donar-li una volta, de 180 graus com a mínim.

Als jugadors els va agafar un atac de riure que havien de dissimular com podien, sensació que molts han compartit en rebre un whatsapp amb el vídeo vertical de Marta Sánchez.

 

* Comunicadora. Montse Llussà va néixer a Reus, on va començar la seva trajectòria radiofònica. Treballa al ‘Versió RAC1’. Veu d’espots i programes a Canal Reus, TV3 i TVE. Graduada en logopèdia, és professora de veu a Blanquerna.