Dia de la Dona, feina per fer

L’origen d’aquest dia és la commemoració del 8 de març de 1908 en què les treballadores de la fàbrica tèxtil Cotton de Nova York van declarar una vaga en protesta per les condicions insuportables de treball. L’amo no va acceptar la vaga i les obreres van ocupar la fàbrica. L’amo en va tancar les portes i hi va calar foc, i les 129 treballadores que hi havia dins van morir abrasades.

L’evolució dels drets de la dona ha passat per diferents etapes i vicissituds. La Constitució de 1978 marcarà un autèntic punt d’inflexió en el reconeixement dels drets de tots els espanyols i, per fi, també en el reconeixement dels drets de les dones.

És evident que la igualtat formal s’ha aconseguit, però no es pot dir el mateix pel que fa a la igualtat material. Donaré només algunes dades: les dones encara pateixen majors taxes d’atur, estan situades en categories professionals inferiors i sotmeses a major precarietat, els seus salaris són notablement més baixos, la inactivitat laboral, la taxa d’abandonament de l’ocupació i les excedències i permisos laborals per assumir responsabilitats familiars són molt més grans entre la població femenina. Les dones troben importants dificultats en la seva promoció professional, tenen escassa presència en llocs de direcció empresarial, de representació política i en alts càrrecs de l’administració. El mateix passa al món de la cultura i de la ciència. Per posar tan sols alguns exemples, el govern del partit socialista de 2004 va ser el primer govern paritari (igual nombre de ministres homes que de ministres dones) i el primer govern en què és vicepresidenta una dona, però les dones pràcticament desapareixen en els successius nivells de poder. El mateix podem dir de l’actual govern del Partit Popular. En l’àmbit de l’Administració de Justícia, encara que en global el nombre de dones és superior al d’homes, de nou la presència femenina descendeix fins a percentatges ínfims en els graons superiors de la magistratura. Segons les dades de l’Institut de la Dona a penes hi ha presidentes als consells d’administració de les empreses de l’IBEX 35. El mateix podríem dir de la composició dels òrgans constitucionals, com el Tribunal Constitucional, el Tribunal de Comptes, Tribunal Suprem, càtedres universitàries, etc. Aquestes dades ni són conjunturals o anecdòtiques, ni responen a una manca de preparació de les dones. Així ho mostren les estadístiques. Des de fa ja alguns anys la formació de les dones en molts àmbits o sectors és fins i tot més sòlida que la dels homes.

Resulta evident que, encara avui, les obligacions familiars de cura de fills i la llar recauen majoritàriament en les dones. En aquest sentit les polítiques de conciliació de la vida laboral i familiar continuen sent percebudes com a polítiques dirigides a les dones. Una vegada incorporada la dona al món laboral, la conciliació hauria de ser considerada com un dret i una obligació també dels homes i tractada com un problema polític que té conseqüències per a tota la societat. Hi ha una relació directa entre l’estat del benestar i el paper de les dones: el benestar de la família està relacionat amb la situació d’atur de les dones. Si les dones no treballen fora del domicili poden dedicar el seu temps als assumptes domèstics i a la cura de nens, ancians, malalts, treballs que, si no són realitzats per les dones, es demanen a l’estat social. En aquest sentit, cal destacar la Llei 39/2006, de promoció de l’autonomia personal i l’atenció a les persones en situació de dependència, com a eina que incideix en la igualtat material de les dones.

Queda clar que perdura tota una sèrie de cercles viciosos, una mena de teranyina que acaba atrapant les dones i limita, a la pràctica, la seva capacitat per triar, per desenvolupar lliurement la seva personalitat i per participar en condicions d’igualtat en l’àmbit públic, unes dinàmiques que cal trencar segons la Constitució. Amb aquest objectiu s’aprova la Llei Orgànica 3/2007 de 22 de març, per a la igualtat efectiva de dones i homes.

La Llei suposa que el principi d’igualtat de tracte i d’oportunitats ha d’integrar-se en totes les polítiques i àmbits: social, laboral, polític, econòmic, cultural, educatiu, etc., obliga a realitzar estudis d’impacte de gènere i a establir accions positives, i exigeix als poders públics l’adopció de mesures específiques a favor de les dones per corregir situacions patents de desigualtat de fet, amb l’objectiu de garantir la integració i l’equiparació de les dones en els àmbits de poder social.

Finalment, cal esmentar que la forma més brutal de discriminació de la dona, la forma més extrema de vulneració dels seus drets i el major drama generat per la pervivència de relacions de poder dels homes sobre les dones és, sens dubte, la violència de gènere. La Llei Orgànica 1/2004, de mesures de protecció integral contra la violència de gènere pretén prevenir, sancionar i eradicar aquesta violència. El Tribunal Constitucional ha afirmat que aquesta diferenciació respon a un fi legítim, el d’eradicar un tipus d’agressió, com és la de l’home cap a la dona que és o va ser la seva parella, més greu i censurable, per ser «el fons de l’assumpte una desigualtat en l’àmbit de les relacions de parella de gravíssimes conseqüències per a qui d’una manera constitucionalment intolerable està en una posició subordinada».

Com a conclusió, hem de dir que si en les seves primeres dècades la Constitució i el seu desenvolupament posterior van propiciar l’eradicació de les discriminacions legals cap a la dona, amb el reconeixement dels mateixos drets que els homes, ha arribat el moment que el seu potencial transformador es projecti sobre les discriminacions socials per aconseguir, també, la plena igualtat en l’exercici i gaudi dels drets.

No obstant això, cal tenir present que, quan ens endinsem en els àmbits socials i culturals, l’abast del dret en la lluita contra la discriminació és limitat. Per aconseguir l’equiparació efectiva i real de drets cal que es modifiquin actituds i conductes que queden fora de la regulació legal. De nou en aquest punt resulta imprescindible el recurs a l’educació. És evident que només el disseny d’una política educativa basada en els drets i en l’igual valor del totes les persones pot acabar amb qualsevol tipus de discriminació i de sexisme. Aquest és el camí més llarg, però també el més segur perquè tots puguem guanyar la batalla pels drets de la dona. No només amb l’objectiu de fer justícia amb les dones, sinó també per aconseguir una societat més democràtica, més justa i més solidària.