Este sitio web puede utilizar algunas "cookies" para mejorar su experiencia de navegación. Por favor, antes de continuar en nuestro sitio web, le recomendamos que lea la política de cookies.

Más de Opinion

Dir blanc i fer negre. Crisi econòmica però també de valors, de voluntat i de desig de canviar

La pandèmia, desaprofitada. La capital catalana no ha arribat ni a la fase dos i tornem a ser exactament allà on érem de contaminats, sense recordar ni tan sols la demagògia escampada

Frederic Porta

Whatsapp
Frederic Porta

Frederic Porta

Podem fer com si no passés res i continuar mirant cap a un altre cantó, estil Pedro Sánchez. Dient blanc i fent negre, segons bufi el vent del moment. Com s’ha fet tota la vida, que no és cap novetat, ni hauríem de sorprendre’ns.

Havíem d’aprofitar la pandèmia per replantejar-nos el món, era el moment ideal de canviar, de corregir errades comeses en tants sentits. Oh, què neta de fums estava Barcelona en l’arrencada del confinament.

Quin gust, quina joia. La capital catalana no ha arribat ni a la fase dos i tornem a ser exactament allà on érem de contaminats, sense recordar ni tan sols la demagògia escampada. Les cues d’ajuda als desfavorits es poden veure arreu, però més val que no parlem d’això, que fa lleig. En tot cas, critiquem l’ingrés mínim vital, com fan els que no tenen cap mena d’empatia amb el proïsme, amb els desvalguts i els que han caigut de la roda d’aquest capitalisme salvatge, inhumà per definició i praxi.

No ho posem en primer lloc de les prioritats, això de la solidaritat, que no és positiu, ni ajuda a la recuperació, segons diuen aquells que sempre vetllen per allò que cal posar en l’aparador de la nostra breu i distreta atenció. Com és també norma, tanca la Nissan i només sents retrets, dits que acusen a esquerra i dreta a nivell local malgrat la decisió hagi estat en clau i interès de gran corporació, amb el centre de decisió ben lluny d’aquí. Ningú, però, s’apresta a buscar alternatives per salvar els llocs de treball. 

Costa mantenir la creença de què s’esmenaran situacions que clamen al cel

També podríem  pressionar la banca per a què doni un cop de mà i correspongui al formidable esforç de rescat que va salvar el sector en l’última crisi. Res, que ells sí són poder de veritat. En canvi, seguim a l’espera dels milions repartits des d’una Brussel·les entesa com el perenne premi de loteria, que tapa carències i pèssimes gestions a base de disfressar els buits estructurals d’alguns països incapaços de corregir-se per allà baix, al sud del mapa. Ah, i no li diguem rescat, millor transferència. Visca els eufemismes.

I tens la premsa, tota la premsa, res més que la premsa, bolcada en la picabaralla entre el govern i la Benemèrita, en defensa del presumpte honor dels uns i l’atac sistemàtic contra els altres simplement perquè no són dels seus, posició que no queda gaire democràtica. Un bony més arrossegat des d’aquella transició mal girbada, dominada per la voluntat de continuar dels que havien manat en dictadura i la por dels que aspiraven a tenir un mínim de democràcia homologable al món. Quaranta anys després encara ho paguem. Les ferides mal tancades acaben així, en complicacions irresolubles, també en política. 

Tenim a sobre un sotrac formidable i només constatem que ja s’han perdut dos mesos en la imprescindible reacció

Difícil veure per on ens en sortirem, però no falten un grapat de grans frases boniques i conceptes estimulants. Ens en sortirem. Tots units i fent força. Sembla l’himne d’algun club esportiu, d’aquells que aviat posaran so ambient enregistrat per omplir el buit als estadis dels espectadors ara prescindibles en un espectacle manat pels milions televisius, per l’hegemonia d’un negoci descarat que ha marginat qualsevol bri de valor esportiu que pogués encara quedar. 

Allà on miris, costa mantenir convicció en l’esperança, la creença de que s’esmenaran injustícies i situacions que clamen al cel i obren les carns quan t’entretens a fer-ne un mínim anàlisi. Proliferen arreu els ERTO, les retallades, el desig de soltar llast no ja perquè el negoci s’enfonsi, sinó per mantenir els beneficis dels que manen, encara que sigui a costa dels treballadors, que no importen gens a ningú i són números, pura estadística amb la que jugar, com les víctimes de la Covid-19. 

Tenim a sobre un sotrac formidable i només constatem que ja s’han perdut dos mesos en la imprescindible reacció, en el disseny de solucions. Una crisi econòmica i de valors, també de voluntat i desig de canviar tot allò que hauríem d’alterar sense falta. Ens cau de tot a sobre i diem que plou. I no diguis la veritat, que semblaràs un embrutasopars, que diuen els valencians. Algú, amb franquesa, té alternatives vàlides i sap com sortir d’aquí?. Els publicistes no compten.

Frederic Porta ha estat periodista a diversos mitjans durant els últims quaranta anys. Escriptor de llibres sobre la història del Barça. El millor encara està per arribar, segur. Etern aprenent

Temas

Comentarios

Lea También