Diversitat i identitat. No vull perdre la meva, que bàsicament se sintetitza en la llengua

Disculpeu la franquesa, però encara no ho he paït. Dies enrere, aquest diari va publicar que a Tarragona hi viu gent de 138 nacionalitats i que el 21% de la nostra població és estrangera.

De seguida em van venir al cap algunes imatges i associacions d’idees. Vaja, jo que venia d’una Tarragona en què, si el comerç lluïa ‘solera’ arrelada, em preguntaven si era un Vila per la característica fesomia de la meva família materna. Quan vaig traure el nas, em sembla que no arribàvem a 45.000 ànimes, quatre gats. O un terç dels que sou ara, augment exponencial en mig segle escàs.

En aquella Tarragona encara s’estilaven els renoms, com als pobles, per situar de qui parlaves. Què pensarien els meus pares? L’una, de tota la vida; l’altre, adoptat, adaptat i, al final, més tarragoní que el Balcó. Ja abans de la globalització, quan vivia a la Gran Poma, imaginava la cara que farien en un viatge pel metro novaiorquès, amb aquella formidable diversitat que semblava funcionar amb anys llum d’avantatge sobre la nostra escassa varietat mediterrània.

Al cap de pocs anys, amb ells ja en absència, vaig pensar que, total, si baixessin al subway de Barcelona els semblaria exactament el mateix. Avui, no els caldria més que mirar per la finestra i copsar la diversitat. 

Llegida la notícia -el cap té aquestes giragonses-, em va ressonar al cap aquella deliciosa cançó d’Els Pets sobre genolls pelats, els carros que passaven i la referència del pa amb vi i sucre per berenar, que devia pertànyer a la generació immediatament anterior a la meva que vivia a pagès. Els xiquets de la capital, i no feia pas tant, ens havíem passat a la presa de xocolata, tema cabdal d’identitat sobre el que mai he pogut petar la xerrada amb els Gavaldà i Reig. I mira que m’agradaria. 

Som la mateixa Tarragona? Naturalment que no. Sento nostàlgia? Cap, ni un bri. Abans de res, apel·laré a la seva capacitat d’empatia lectora, que no voldria ser malinterpretat, ni portat a extrems de blanc o negre. Em sembla de conya que ens haguem acostumat d’aquesta manera tan natural a la diversitat i lluny de mi qualsevol sec xenòfob, però això de la globalitat em fa certa basarda en aspectes d’identitat.

Simplement, no vull perdre la meva. I la meva se sintetitza en una llengua que allà on visc ja és minoritària, incompresa per un bon tou de població que m’obliga a canviar d’idioma en un gir que considero perillós, perdedor, injust i mostra evident que el meu país petit queda ben lluny d’ésser un lloc normal. 

No fa pas gaire, en un establiment barceloní, una cambrera em va mirar com si veiés l’últim mohicà al dirigir-me a ella pregant-li que em servís un tallat. La seva expressió, allò de la comunicació no verbal que crida tant de vegades, denotava que jo era just l’espècimen que algú li havia comentat: si, per aquí encara corre algú que parla una llengua estranya, no cal que els facis cas, canvien automàticament un cop els enxampes.... 

Darrerament, com anem a màxims en les etiquetes i resulten tan fàcils de posar, a qualsevol que reivindica la supervivència del català se’l titlla de feixista, amb aquella alegria que tant fastigueja aquells que mai passarem ni de lluny pel disbarat del totalitarisme ideològic. 

Ignoro si en vida pròpia arribaré a viure plenament en català, però sí que constato que cada dia, a cada pas, la nostra parla perd la partida, se’ns esmuny entre els dits, es dilueix la personalitat i temem per tot allò que va al darrere, sense visions apocalíptiques. 

Serem 138 nacionalitats i benvingudes siguin, no he posat mai cap problema. Ara bé, on ens hem quedat els nadius? On serem d’aquí a quatre dies? Tant se val, feu el favor de no qualificar la pensada. I si ho feu, no opteu pel fàcil reduccionisme.

Només comento que em sento tantes i tantes vegades estranger i ciutadà de segona categoria a la meva pròpia i estimada terra que començo a atipar-me de tan constant i frustrant sensació. I després d’això vindrien mil consideracions, solucions i alternatives que ni caben aquí, ni compartiria en plaça pública per simple prudència. 

Frederic Porta ha estat periodista en diversos mitjans durant els últims quaranta anys. Escriptor de llibres sobre la història del Barça. El millor encara està per arribar, segur. Etern aprenent.