Este sitio web puede utilizar algunas "cookies" para mejorar su experiencia de navegación. Por favor, antes de continuar en nuestro sitio web, le recomendamos que lea la política de cookies.

Dos mons paral·lels

Un debat sobre si Catalunya ha de continuar depenent de l’Estat seria molt enriquidor

Diana Vizán

Whatsapp

Potser des de fa un temps, conviuen en Catalunya dos mons paral·lels: un de sobiranista i un altre, d’autonomista. I la majoria de la ciutadania se situa en un món o en un altre. Alguna força política, però, vol estar amb un peu en una república i l’altre peu en una monarquia. És possible?

Poden aquests dos mons deixar de ser paral·lels i confluir? Ho aconseguiran els pactes postelectorals?

Un referèndum acordat sobre la independència, on tothom accepti el resultat que surti de les urnes, sembla la solució política més fàcil i més democràtica perquè aquests dos mons deixin de ser paral·lels i conflueixin en un mateix projecte de país. En canvi, sembla impossible a hores d’ara.

De fet, s’ha arribat fins a la dramàtica situació actual per què una representació política majoritària al Congrés i al govern espanyol, i minoritària al Parlament i al govern català, ha rebutjat el dret a decidir sobre el futur polític de Catalunya.

Tot i que segurament, si haguessin acceptat un referèndum sobre la independència fa set anys, l’haurien guanyat, com va passar a Escòcia.

Queda en evidència, doncs, que es neguen a conèixer la realitat. Tot i que un debat, obert i lliure com hauria de ser al segle XXI, sobre si Catalunya ha de continuar dependent de l’Estat espanyol o no, podria ser molt enriquidor per a tothom.

És curiós com les forces polítiques independentistes han acceptat aquest repte, com va quedar demostrat en el referèndum de l’1 d’octubre, i acceptarien el resultat d’un referèndum acordat, encara que fos contrari a la independència, amb total normalitat democràtica.

Mentre que els partits polítics constitucionalistes, s’oposen al diàleg i a una solució política i s’escuden darrere de l’article 155 de la Constitució i de la repressió que comporta.

Són dos mons paral·lels: un, com el Procés, es basa en la pau, la democràcia, el progrés, la transversalitat, la inclusió, la modernitat, la llibertat, la creativitat, en avançar i en construir en un futur un estat nou en forma de república, a condició que la majoria de persones que viuen a Catalunya així ho vulgui.

És l’essència del catalanisme, els valors que li són propis i en els quals es reconeix, que ha evolucionat en bona part cap a l’independentisme, a conseqüència de la discriminació i el maltractament continuat que pateix Catalunya, i per tant totes les persones que viuen en aquest territori, en molts i diversos àmbits: econòmic, social, d’infraestructures, legislatiu, ambiental, cultural, etc.

L’altre món llueix, sota la falsa aparença d’estimar Catalunya, els valors propis del nacionalisme espanyol: rigidesa, autoritarisme, immobilisme, conservadorisme, set de conquesta, ús de la força, menyspreu de la llengua i de la cultura catalana, odi («¡A por ellos!»), etc.

En l’actualitat, quantes persones habiten cadascun d’aquests dos mons paral·lels? Qui se sent ciutadà i qui, súbdit? David amb un llaç groc vencerà el drac de Goliat? Tornaran la llibertat i els somriures? Ho diran les urnes el 21 de desembre.

Unes urnes, que a diferència del que va passar l’1 d’octubre, els independentistes, en una mostra més de clara actitud democràtica, accepten, tot i que han estat imposades pels constitucionalistes de manera il·legítima. 

Potser el resultat electoral, parafrasejant Pau Casals – que, per casualitat, va néixer el mateix dia, el 29 de desembre, que Carles Puigdemont- demostri, un cop més, que es pot vèncer la por i que són moltes les persones que volen que Catalunya torni a ser Catalunya.

Comentarios

Lea También