ETA i Catalunya

Deien que els pressupostos de la Generalitat no podrien ser aprovats pel Parlament i que això abocaria al Govern de la Generalitat a unes noves eleccions. Eren els vaticinis de quin atorgaven al «full de ruta» menys vida que un caramel a la porta d’un col·legi. I aquesta setmana s’han aprovat els pressupostos mentre que els de Madrid segueixen esperant...

Els mateixos que havien profetitzat el tema dels pressupostos, són els que havien predit abans que Catalunya aniria a unes terceres eleccions perquè la constitució del Parlament feia inviable cap majoria. Molt més li va costar a Rajoy aconseguir majoria a les Corts. Ja veurem, després d’aquesta manca de visió del país, quins vaticinis ens plantejaran ara.

Ara ve una època, per Catalunya, en la que el «full de ruta» és prou clar: toca un referèndum. I Puigdemont ha estat prou clar en la seva postura: es farà amb tota seguretat. És evident que està més segur que jo mateix, que no barrejo desitjos amb realitats. I en principi hauria de creure’m a Puigdemont per dos motius: perquè ha portat a terme tot el que havia anunciat; i perquè desconec els cops amagats que pugui haver preparat. Si es fa el referèndum –que sembla que és el més probable– haurem de veure si serà seguit d’unes eleccions amb canvi de President de la Generalitat, donat que Puigdemont marxarà tal com va anunciar el primer dia. Les enquestes diuen que això serà cosa d’un sol (Junqueras) o de dos com a màxim (Junqueres i Artur Mas si es pot presentar). Ambdós són persones d’idees ben clares, que no enganyen a ningú. Però podria ser que al referèndum guanyés un «no» a la proposta de dotar a Catalunya d’estat propi. Llavors, aquestes noves eleccions podrien portar uns resultats ben diversos. I, el que és més important, el «full de ruta» hauria arribat a la seva fi.

La conseqüència de perdre el referèndum els que el convoquin seria l’entrada en una nova etapa negra per a Catalunya, perquè el càstig a tot el que s’ha demanat i s’ha fet darrerament fora de molta consideració. Hi hauria una espècie de venjança política, traduïda en limitació de recursos com a mínim. Un cop més, es tractaria d’una reacció molt visceral.

Totes aquestes consideracions ens aboquen a pensar que tenim mig any –setmana amunt, setmana avall– pel davant on han de passar moltes coses, i molt més importants de tot el que hem vist fins ara. Sí que es pot vaticinar una cosa: el govern central anirà tirant de Tribunal Constitucional per tal de frenar les accions de la Generalitat. Que ningú s’esperi el necessari diàleg perquè no hi haurà. Rajoy no està per aquestes solucions. Ho ha demostrat amb ETA: ser intransigent, diu, li ha donat fruit. Al País Basc diuen que si hagués dialogat, el final d’ETA hauria arribat molt abans. Però Rajoy va dient que la seva intransigència i la idea que això és la millor forma de respectar la Llei, han fet possible aquest final.

Ara, ETA anuncia que renuncia a les armes, cinc anys després d’haver declarat un alto al foc. Cinc anys! En política és una eternitat. Cinc anys amb un govern que ha volgut intentar deixar-lo en uns mesos. Que no ha volgut nomenar interlocutors, com ho va fer José María Aznar en el seu moment.

Comparar ETA amb el cas de Catalunya és, evidentment, una aberració. Però des de la perspectiva del govern central són dos problemes que se solucionen amb la mateixa estratègia: rebuig, no fer res i apel·lar a la llei. Com vam dir la setmana passada, la llei està perquè els polítics l’adaptin a la realitat i no a l’inrevés. El simplisme del govern central, o de qui el manega, és evident.