El Dia del Petó

Quan ja fa més d’un any que dura la covid, ens arriba aquest dimarts i 13 el «Dia Mundial del Petó». Sembla, pel que diuen, que es pretén recordar a tothom el simple plaer que s’amaga al seu rerefons. Crec que, potser més que mai, cal reivindicar-lo. Si més no, perquè la pandèmia ens l’ha robat. Un gest tan senzill i íntim –fet, però, amb mascareta– no és el mateix.

Ve a ser el llenguatge universal més primerenc de l’amor. Estreny cercles i referma lligams entre persones que es tenen afecte. Àdhuc més enllà del nucli familiar immediat. La tria de la data es remunta a Tailàndia, de fa deu anys. Aleshores, en un concurs, una parella va establir el rècord en més de 46 hores… És clar que, dos anys més tard, la mateixa parella va augmentar aquella marca en dotze hores.

Se’m fa difícil d’imaginar, sense experimentar una sensació d’ofec.

Està clar que no fas un petó al primer que passa. Ha d’haver-hi abans un punt de connexió físic, emocional i feeling amb l’altra persona. En aquell punt, diuen que el batec del cor s’accelera i la pressió sanguínia minva. Tot es fa més fluent i els òrgans vitals agraeixen una més alta recepció d’oxigen, alhora que les hormones endorfines ens aporten una visió més proactiva i empàtica davant la vida. El ritme trepidant de la societat actual comporta uns nivells d’estrès i ansietat que mai no poden ser bons.

Soc dels qui penso que «no hi ha mal que per bé no vingui». Haurem de ser capaços d’assumir interiorment la concepció que el virus de la covid ens capgirarà esquemes. Fins al punt de recuperar bons nivells d’autoestima personal i projecció solidària envers el proïsme.

El petó funciona com un lífting o un massatge. La pell s’estira, els músculs facials s’estimulen i les arrugues s’amaguen. Hi ha una dita catalana que diu allò de «caldera vella, bony o forat»… L’edat no ens l’ha d’indicar/marcar el document d’identitat.

En aquest punt, soc dels qui acostumo a fer conya -amb senyores- si es lamenten que es fan «velles». En to sorneguer, amb ànim d’enlairar-les i ensabonar-les, els plantejo que optin pel terme «belles», amb un canvi ortogràfic.

El Dalai Lama deia que «un bon cor és la millor religió». Bona falta que ens fa, en la societat actual, tenir clar aquest concepte. Si, per aconseguir aquesta fita, tirem de petons, abraçades, somriures, esperit obert i rialler i bon grau de projecció envers els qui ens envolten, la vida canviarà de color, segur.

En castellà, «miel con queso saben a beso». No té pas una traducció ajustada i adient. El seu nucli, però amaga l’embadaliment i l’encís que se soterra al seu rerefons.

Per tot plegat, tant de bo que arribem a amarar el nostre cervell per tal de convèncer-nos de l’excel·lència i importància summa d’un gest tan senzill i fàcil com el petó.

És una llàstima que ens hàgim malacostumat a crear dates «rares» per a recuperar tants valors i fites que haurien de ser «inoblidables»: Dia sense cotxes, de la pau, del llibre, del càncer, de l’aigua, de la música, dels difunts, etcètera. Me’n deixo un munt, justament amb ànim que cada lector es grati el cervell per a trobar la «loteria» de tot allò que ens fa la vida més agradable i planera. Al bell mig d’aquest pack, un acte aparentment nimi i insuls com el petó agafa la màxima volada. La vida es fa de petits detalls. Un com aquest val el seu pes en or. Ens ho ficarem al caparró?

Josep Ballbé i Urrit: Periodista.