El Nadal a Rússia i l’església ortodoxa ucraïnesa

Després d’haver festejat el naixement de Jesús el 7 de gener, seguint el calendari julià, els cristians ortodoxos russos celebren ara les pasqües de Nadal, que s’allarguen fins al 19 de gener, quan recorden el baptisme de Jesús a les aigües del riu Jordà. 

La Unió Soviètica havia de ser el paradís de l’ateisme i les religions estaven reprimides o perseguides amb més o menys intensitat depenent de les èpoques, i la tradició de celebrar festes religioses va quedar truncada. Un cop desintegrada l’URSS molta gent ha confessat que va ser batejada per alguna àvia i mig d’amagat perquè no hi hagués represàlies del partit comunista.

Potser per aquest context històric o perquè consideren que Pasqua és més important, Nadal a Rússia no és una festa tan popular i tan tradicional com als països catòlics, i per a molts és només un dels últims festius de les vacances d’any nou que s’allarguen del 31 al 8 de gener. De tota manera, des de la desintegració de l’URSS el 1991 hi ha hagut un ressorgiment de les religions i any rere any creix el nombre de gent que admet que és creient tant del cristianisme ortodox com de l’islam.

El 6 al vespre i el 7 al matí les esglésies estan plenes de creients que festegen el naixement de Jesús anant a missa, confessant-se i prenent la comunió i amb àpats familiars, després d’haver complert amb un període d’abstinència de certs aliments.

La missa de Vigília dura més de tres hores i tenen molt de protagonisme els cants i dos colors: el verd, que representa l’eternitat en forma de branques d’avet, i el blanc en forma d’efectes decoratius o reflexos de llum o de neu, si és el carrer en un pessebre. Aquest cicle nadalenc s’acaba el dia 19 quan els russos recorden el baptisme de Jesús submergint-se tres vegades en un forat que s’ha obert al gel d’un riu o d’un estany després que el mossèn hagi beneït l’aigua amb una creu.

Alguns creients opinen que hi ha un abisme entre una religiositat més aviat íntima i que creu amb parròquies compromeses amb la gent i les autoritats eclesiàstiques i lamenten que hi hagi un intent d’institucionalitzar la religió i utilitzar-la políticament que no té gaire a veure amb la fe cristiana. Rússia és un país on han conviscut cristians, musulmans, jueus, budistes i creences paganes, però per a les autoritats polítiques actuals l’Església ortodoxa russa i els valors tradicionals que propaga són una mena de baluard. Això ha recordat Vladímir Putin en la felicitació als creients ortodoxos, a qui recorda que «l’Església ortodoxa russa i les altres confessions cristianes juguen un paper molt positiu en la vida del nostre país, es preocupen pel consens social, la consolidació de la institució de la família, l’educació de la joventut».

El dia de Pasqua Putin se suma a la celebració principal oficiada pel Patriarca a la catedral del Crist Salvador de Moscou, però per Nadal sol triar esglésies fora de la capital. Enguany ha celebrat Nadal a la seva ciutat natal, Sant Petersburg, i a l’església de la Transfiguració del Salvador, un temple que no es va tancar mai al culte en temps soviètics i on el president va ser batejat.

Aquest Nadal no ha passat sense política i l’Església ortodoxa russa viu com una traïció que els germans ucraïnesos se n’hagin separat i s’hagi creat l’Església ortodoxa autocèfala d’Ucraïna. Les dues esglésies estaven vinculades des del segle XVII i el 5 de gener es va formalitzar la separació amb la signatura del tomos (decret) del patriarca ecumènic de Constantinoble, Bartolomeu I, que dóna la independència de l’Església ortodoxa d’Ucraïna. Kirill, el Patriarca de Moscou i de totes les Rússies, ha condemnat durament el cisma que qualifica d’encàrrec polític. 

Les autoritats polítiques i religioses de Kíev defensen que fa 30 anys que van emprendre el camí de la independència de la seva església ortodoxa, però aquesta lluita s’ha intensificat els darrers anys arran del conflicte que enfronta els dos països per l’annexió de Crimea a la Federació de Rússia i la implicació de Moscou a la guerra de l’est d’Ucraïna. 

Nascuda a Salomó, Natàlia Boronat té un vincle molt fort amb el Camp de Tarragona, on torna regularment a carregar piles. Viu a Moscou i fa més de 20 anys que observa l’evolució de l’espai postsoviètic, primer com a estudiant i després treballant de lectora de català, guia turística i periodista. Ha col·laborat amb molts mitjans catalans i actualment escriu amb regularitat al diari ‘Ara’.