El cisma del mil·lenni

La separació definitiva entre CDC i UDC ha estat un divorci molt sonat. Cal que transcorri el temps per a adquirir la perspectiva suficient per a valorar-ne les conseqüències. Mentre deixem que això passi, podem reflexionar entorn certs aspectes a l’espera que la realitat ens confirmi, desmenteixi o redueixi a la irrellevància determinats factors que ara poden inquietar. O sorprendre, en el futur, a més d’un. Vejam.

S’ha insistit molt, des d’alguns corifeus independentistes en el llastre, sinó el sabotatge, que l’actitud d’alguns dirigents d’UDC significava per al “procés”. Pot ser però que resulti més pertinent plantejar-se fins quin punt no ha estat aquest “procés” qui ha introduït un perillós factor de desestabilització, ruptura i de confrontació en la vida pública catalana, i en el sí de molts partits. És aviat per demanar responsabilitats?, ben cert!. Però algun moment caldrà fer-ho.

Molts donen per fet que la ruptura perjudicarà molt menys al soci gran (CDC) que al petit (UDC). Doncs potser no tant. Si hom mira el “pes” electoral de cada un dels ex-aliats, un 8% pels democristians, semblaria evident. Però aquesta preponderància pot ser minada per alguns elements. Recordem bàsicament la radicalització de CDC a mesura que ha anat depenent d’un amic imprevisible en tot, llevat en el seu amor per les vel·leïtats espúries com ERC.

ERC està inquieta. No seria estrany que traduís la seva inquietud en mesures d’obstaculització contra el Govern ben concretes. Motiu? ara està ofesa i preocupada pel debilitament del seu flanc esquerre per l’aliança inversemblant entre la corbata i l’espardenya que implica l’actual aproximació CDC-CUP. Però aquesta aproximació bàsicament aporta més radicalització al capdavall. I l’electorat de centre-dreta de CiU pot patir una hemorràgia que beneficiï a Unió, quina rotunda catalanitat és balsàmica per a aquells que trobarien excessiu fer el salt a Ciutadans o al PP.

CDC ha esdevingut una marca tòxica. Els casos coneguts de depredació massiva, entengui’s Pujol o Palau, no estan tancats. Aportaran encara sonades sorpreses? El propi Mas, conscient del risc, maniobra clarament per concórrer a les catalanes sota el camuflatge d’una marca blanca a base de “transeversalitat”, “integració” i més cosmètics. Però la blancor és delicada i fàcilment pot embrutar-se per mil coses. No és la menor el fet que alguns dels seus components, començant per l’actual President, podrien veure’s no només esquitxats, sinó directament implicats en el (-s) escàndol (s) del Clan i similars. Unió té més fàcil esquivar la metralla que vagin aixecant futures explosions.

I l’Independentisme, com se’n pot veure afectat pel divorci? Després de més de tres dècades engreixant-se a base de la ingesta massiva d’anabòlics subministrats per les administracions públiques, és encara un gegant.

Un gegant amb símptomes de fatiga. Ho indiquen els sondejos. Ho indiquen els resultats de les darreres eleccions, més orientats en l’eix dreta-esquerra que no en el d’independentisme-espanyolisme a desgrat de la insistent retòrica pre-proto-meta-plebiscitària. La gent s’ensuma poc a poc que potser moltes de les seves promeses eren, si no falses, almenys exagerades. I la finestra d’oportunitat còsmica que la crisi li va obrir el 2012, ailàs!, es comença a tancar.

El cisma entre Convergència i Unió potser ajudi en el llarg camí que retorni l’Independentisme allà on sempre havia estat i on més a gust es troba: Extremista, fragmentat, ple de personalitats fent-se la traveta uns als altres. Això sí que seria una imprevista aportació del Molt Honorable. Gràcies President.