Este sitio web puede utilizar algunas "cookies" para mejorar su experiencia de navegación. Por favor, antes de continuar en nuestro sitio web, le recomendamos que lea la política de cookies.

Más de Opinion

El dol pròxim pels nostres morts. Històries i llegendes de Pasqua

Irreversibles. Estem assistint a xifres de morts escabroses,que la literatura ens havia explicat però que no ens havíem pogut imaginar més enllà de les pàgines dels llibres

Antoni Batista

Whatsapp
El dol pròxim pels nostres morts. Històries i llegendes de Pasqua

El dol pròxim pels nostres morts. Històries i llegendes de Pasqua

Avui és Pasqua. El cristianisme hi commemora la resurrecció de Jesús. Aquests dies de tants dols pròxims, l’esperança que predica el Credo es fa més present, sigui en el format religiós, sigui en el de la poètica agnòstica de la ciència encara no descoberta: el cosmos i l’energia com a evolució de la matèria, segons Einstein, potser perquè també era músic, un excel·lent violinista.

La Pasqua, com a manifestació de la reversibilitat de l’irreversible, és una tradició jueva: el Péssah, que evoca l’alliberament de l’esclavitud, que havia començat quan aquell Déu de l’Antic Testament que parlava per mòbil amb Moisès havia castigat la tirania faraònica amb la desena plaga, i l’àngel de la mort passava de llarg per les cases que havien marcat la porta amb un senyal de vacunats. Vaig compartir una Pasqua jueva amb una família que em va acollir a Tel Aviv, mentre cobria per a La Vanguardia la Via Dolorosa de la I Intifada. Era un àpat familiar entranyable, amb un ritual primmirat, resat i cantat, delicat i bell, al voltant d’una taula ben parada amb les menges austeres, però saboroses. I el simbòlic xai, que Sepharad va traduir per lechazos i costellades.

En una setmana he perdut dos amics:Luis Eduardo Aute i el doctor Quintanilla

Les plagues van ser en acabat pestes, i ara és pandèmia. Xifres de morts escabroses, que la literatura ens havia explicat però que no ens havíem pogut imaginar més enllà de les pàgines dels llibres. Daniel Defoe, conegut pel Robinson Crusoe, va escriure un Diari de l’any de la pesta, publicat el 1722, vuitanta-dos anys després de l’epidèmia que conta la llegenda que va assotar la Torre fins que santa Rosalia va portar de Palerm, via Tarragona, un antídot. Gustavo Adolfo Bécquer, que escrivia bellament de morts romàntiques, va deixar aquells versos a tomb d’un seguici fúnebre solitari, com solitaris són en un plus de desgràcia els enterraments de l’ara i aquí: «En el carro de los muertos/ ha pasado por aquí;/ llevaba una mano fuera, por ella la conocí». Salvador Espriu, cantor certament ben jueu del Cementiri de Sinera, retrata la mort solitària del seu amic Rosselló Pòrcel, en un poema dirigit a la seva mare, que Raimon va cantar o potser sí, és clar, va salmodiar: «La pluja li contava/ com has mort sol./ Albes de fred agrisen/ tot el record./ La teva mare plora/ en el carrer de l’Om».

Aquestes morts sense el caliu de les estimes compartides. Aquestes morts de fèretres alineats en naus industrials. Aquestes morts sense acomiadaments copartícips dels dols pròxims. Tants n’hi ha que a tothom n’hi toca algun. En una setmana he perdut dos amics: els ho explico aquí per acostar-me als que em podrien explicar vostès, en l’entesa d’un periodisme que estem descobrint que també pot donar per a la metafísica. La forma com els vaig conèixer és aquesta barreja d’història i llegenda que invoco al titular.

El dia 28 va morir a Barcelona el metge Baldomero Quintanilla. Va ser cap d’Urologia de la Vall d’Hebron i a la tarda tenia un consultori d’alt estànding a la Teknon. Una tarda de redacció del diari Avui dels anys vuitanta, vaig rebre una visita desconeguda. Una senyora em diu, sense opció de negar-m’hi, que he d’entrevistar el doctor Quintanilla, que havia salvat la vida del seu pare. Amb tanta convicció m’ho va etzibar, que vaig entrevistar el doctor Quintanilla. Ens vam fer amics, va operar el pare i el pare li feia cada estiu el seu excels bacallà al pil-pil a la casa de Torredembarra, perquè el doctor Quintanilla estiuejava als Munts. S’havia jubilat feia un any, però estava mobilitzat per organitzar amb Càritas un consultori al Raval de Barcelona per a immigrants sense papers; ni cartilla sanitària, és clar.

També a Luís Eduardo Aute el vaig conèixer sobtadament. Havia escrit un comentari del seu disc 24 canciones breves i la casa discogràfica em va dir que em trucaria, ai Mare de Déu! Jo era un aprenent de 24 anys i ell era al capdamunt de tots els hits parades, i resulta que em demanava que prologués un llibre seu. L’amistat que vam teixir va ser entranyable i potent, ens fèiem dos petons cada cop que ens saludàvem i ens acomiadàvem. Parlàvem de física i metafísica, d’amor i desamor, d’aquella bellesa que va cantar bellament. Aquells moments irrepetibles d’agafar la guitarra o cantar-me una cançó tot just enllestida per veure què em semblava, on el de menys era què em semblava perquè era més potent el què m’emocionava.

Els últims dos petons van ser als seus últims recitals al Palau, abans d’emmalaltir. Tot just aquests dies estàvem programant anar a Madrid a veure’l. Ni tan sols li podrem dir adeu cantant aquesta Pasqua una de les seves «al·leluies», que són antífones de resurrecció en forma de música. Ho va dir sant Agustí i Einstein ho va demostrar científicament. O potser era música.

Antoni Batista és Doctor en Ciències de la Comunicació i músic, ha estat redactor de l’‘Avui’ i ‘La Vanguardia’. És autor d’una vintena de llibres sobre els conflictes irlandès i basc, la memòria de la lluita antifranquista i la música. ‘Clandestins’ és el seu últim títol

Temas

Comentarios

Lea También