Este sitio web puede utilizar algunas "cookies" para mejorar su experiencia de navegación. Por favor, antes de continuar en nuestro sitio web, le recomendamos que lea la política de cookies.

El ferrocarril Tarragona-Reus

L´any 1833 un genovès es va mostrar interessat a construir un ferrocarril Tarragona-Reus
Whatsapp

El ferrocarril ha estat sempre un element cabdal per la sostenibilitat del territori i obre un camí curt i estret en xifres de dimensió geomètrica, però llarg i ample en ambicions i promeses que amb el pas del temps i l’esforç de moltes persones ha fet cristal·litzar la gran realitat del transport ferroviari dels nostres dies. En aquests últims anys, on gaudim de la velocitat de l’AVE i estem a l’espera del tercer carril, convindria recordar que les ciutats de Tarragona i Reus foren pioneres a l’Estat espanyol en projectar una línia de tren que enllacés les dues capitals.

El 1833, el diari barcelonès El Tecnológico inseria en el seu quart número un article sobre ferrocarrils on ponderava la gran velocitat d’aquest mitjà de transport que a la llarga evolucionaria el comerç i donaria riquesa a les terres per on transcorreria. El periodista posava com exemple el progrés experimentat als llocs per on passava la línia entre Stockton i Darlington, inaugurada, amb èxit, el 1825, i concloïa fent una crida a les autoritats del nostre país perquè afavorissin la implantació d’aquest mitjà de transport.

El maig de 1833, el Ministeri de Foment va enviar a l’intendent de Catalunya, i aquest a la Junta de Comerç, una instància de Francesc Farrión, on manifestava que era natural de Gènova i que es dedicava a la formació de grans empreses per realitzar obres de “común utilidad”. Aclaria que estava interessat en la construcció d’una línia fèrria entre Reus i Tarragona i viceversa, que sense cap mena de dubte reportaria grans beneficis a les dues ciutats i les comarques del voltant. Per fer-se càrrec del cost de les obres exigia l’expropiació, a bon preu, d’una franja de 25 a 30 vares d’ample i la lliure introducció de les màquines i vagons, ja que la indústria metal·lúrgica espanyola no estava preparada per construir-les, però acceptava que les ferreries de Biscaia i a la fàbrica Bonaplata, Rull i Cia. es poguessin construir els rails i les rodes dels vagons.

La Junta va passar la instància a la Comissió de Foment que va encarregar un estudi reservat al químic Roura i al comercial Bacigalupi. Els dos presentaren un informe favorable i explicaren els beneficis del nou sistema de transport construïts a França i Anglaterra: “[…] está probado que una tonelada de carbón piedra (unos 20 quintales catalanes) que antes costava 20 pesetas, ha quedado reducido su total coste a 7 pesetas más o menos, quedando así demostrada la economía que resulta del establecimiento de tales caminos”. D’altra banda, remarcaven que la construcció del “camino de hierro” Tarragona-Reus produiria immenses millores tant pels llocs i finques per on passava com pel públic en general: “[…] los mismos caminos que en un principio valen poco, a medida que se desenvuelve el gran movimiento de los transportes empiezan a adquirir un valor mucho mayor”. Per això demanaren a tots els organismes encarregats de realitzar les obres que donessin suport al projecte amb tota les seva “autoridad, celo y sabiduria”.

El 12 de maig les autoritats tarragonines, a instàncies del governador civil, donaren total suport a les obres, però quan els treballadors havien de començar-les els organismes que havien de subvencionar-les retiraren el seu suport i el projecte va fracassar.

No es troben raons per l’anul·lació d’aquest projecte perquè la línia era rendible. Tenia garantit el tràfic de passatgers ja que unia Tarragona, que s’havia recuperar dels estralls de la Guerra del Francès i comptava amb una població que s’aproximava als deu mil habitants, i Reus, que continuava essent la segona ciutat de Catalunya i superava, amb escreix, els vint mil habitants. També seria important la circulació de mercaderies perquè els grans comerciants reusencs exportaven la major part dels productes de la comarca pel port de Tarragona un cop el de Salou havia iniciat la seva davallada de la qual no es recuperaria.

El cos de la línia tampoc presentava moltes despeses, ja que entre les dues ciutats no es troba cap accident orogràfic difícil de superar, però el govern va retirar les subvencions sense donar cap explicació. Possiblement la mort de Ferran VII i l’inici de la 1a Guerra carlina va obligar les autoritats espanyoles a pensar en altres objectius, com armar l’exèrcit per apaivagar la insurrecció dels partidaris de Carles V, i s’oblidaren del ferrocarril. Fou una llàstima perquè si el projecte hagués reeixit les ciutats de Tarragona i Reus i alguns pobles com la Canonja haguessin gaudit d’aquest mitjà de transport quinze anys abans que els habitants de Barcelona i divuit que els de Madrid.

Temas

  • TRIBUNA

Comentarios

Lea También