El futur és el present, no tenim marge

Tots tenim molt clar que per fer front a la pandèmia del coronavirus cal un lideratge d’especialistes; sanitaris, epidemiòlegs, científics, en definitiva, aquells que saben. Els que tenen el coneixement son els que han de definir, dirigir, organitzar aquesta crisi epidèmica, per dir-ho més planer, els polítics han de fer complir les decisions, les recomanacions, les indicacions dels experts, els polítics esdevenen o haurien d’esdevenir gestors de la situació que els sobrepassa per desconeixement. Aquest raonament és acceptat i entès per tothom.

Ara, tots ho tenim molt clar, s’acosten temps molt difícils, atur, salaris precaris, retallades de prestacions socials, tancament d’empreses. Tanmateix, també hem de tenir molt clar que els moments dels problemes son també els moments d’oportunitats. Els xinesos en el seu vocabulari d’ideogrames la paraula crisi  està formada per dos conceptes, amenaça + oportunitat i és exactament això el que s’espera de la nostra societat, que aprofiti l’oportunitat per superar la situació, que apliqui la resiliència. Així, doncs, tenim clar el que cal fer, no deixar-nos emportar pel desànim. 

Cal concentrar-nos en el com ho hem de fer, ens cal una estratègia, un model, un pla, perquè com va dir algú, «un objectiu sense un pla és només un desig». Un model d’actuació que estigui dissenyat per experts, no per polítics. Si la crisi sanitària s’ha de resoldre amb el coneixement científic, la crisi econòmica caldrà també afrontar-la amb criteris d’expertesa, no d’ideologies.

En aquest sentit els enginyers industrials ens sentim implicats en aquest pla, i volem aportar el nostre convenciment de que el país o serà industrial o no serà. El gran repte per sortir de la recessió econòmica passarà per la reindustrialització del país. És imprescindible una indústria potent, solvent, forta per tres motius bàsics: per generar riquesa, per generar ocupació i per autoabastirnos. No tenim marge d’error.

Una industria forta que es recolzi en la Acadèmia (Universitats, Centres de recerca i Centres de  Transferència) a qui hem d’exigir que aporti valor, que modifiqui els plans d’estudis per adaptar-los a les noves necessitats, que creï patents i llicències d’explotació, que minimitzin la burocràcia científica. Una Acadèmia que aposti per la investigació bàsica i la transferència de tecnologia que fomenti la innovació i la creativitat. Cal donar valor al talent, descobrir-lo, potenciar-lo i importar-lo si cal.

La industria preparada pel gran repte, ha d’estar digitalitzada, utilitzar tots els mecanismes del 4.0; intel·ligència artificial, IOT, Machine learning, robòtica, i ha ser també un indústria sostenible; aplicar criteris d’economia circular, energies netes, minimitzar el CO2 i convertir-lo en matèria prima.

Ens cal una indústria potent, solvent, i  forta per tres motius bàsics: per generar riquesa, per generar ocupació i per autoabastir-nos. El futur passa per sectors com l’energia, la nutrició, la salut, l’aigua, l’automoció, el turisme o la química que en la seva transversalitat participa de tots els sectors.

El model que cal aplicar ha de tenir una programació ben definida, objectius concrets i indicadors de seguiment. Un model que s’haurà de finançar amb iniciativa privada i pública, tots estem al mateix vaixell. Cal controlar que l’economia pública, en una situació desesperada, no arrossegui a la economia productiva, protegint a la vegada a les persones en atur o amb rendes bàsiques i proposar sistemes de millorar la seva formació per a les noves exigències del mercat laboral. Certament complicat tot plegat, però possible. 

Un gran repte i un pla fet per experts, un model basat en el coneixement i l’experiència on els polítics, del color que siguin, estiguin al marge del seu disseny, on el seu paper sigui, com en el cas de la pandèmia el d’executors. Com diu en refrany, «qui és sabater que faci sabates».
El temps va en contra i l’orquestra del vaixell preparada per actuar.

Fernando Torres és president del Col·legi d’Enginyers Industrials de Tarragona