El gran periodisme dels articles petits

‘La Plumilla’ del mestre Antoni Coll és un diminutiu, però quantes pàgines escrites a plomí no hauran entrat a la història de la gran literatura. Podríem començar pel teòric poètic de la doble bondat del breu: el cèlebre aforisme de Baltasar Gracián «lo bueno, si breve, dos veces bueno».
El periodisme vol síntesi, demanda l’esforç de substantivar i el reforç d’evitar la tendència a buscar la comoditat de l’adjectiu, «la categoria lingüística més pobra», cita de Roland Barthes, un dels inventors de la semiòtica moderna que dota a la comunicació de pàtina científica. 
Gabriel García Márquez va començar a guanyar el Nobel de literatura amb la columna breu ‘La jirafa’, publicada a ElHeraldo de Barranquilla, abans d’entrar a El Espectador de Bogotà. 
Manuel Vázquez Montalbán va començar a guanyar el Planeta amb la seva columna diària Del alfiler al elefante, al vespertí ele-Exprés. Un i altre tenen aplegada la seva obra periodística en llibres, imprescindibles per saber de periodisme i per gaudir-ne.
‘La Plumilla’ d’Antoni Coll continua la nissaga del gran periodisme dels articles petits. Agafa un tema i li fa un TAC, focalitza o –com diu la pedanteria acadèmica sense la qual no hi hauria ni pedanteria ni acadèmia– acota el corpus. 
En mil caràcters és capaç de fer-nos un apunt de la Bíblia, les Grans Cròniques, el Quixot, i si la hipèrbole encara m’ho aguanta, l’Enciclopèdia Espasa i la Bernat Metge. Mètode inductiu en la praxi, cultura al rebost (ara background), molt d’ofici, i impressionisme en l’art. Perquè sí, el periodisme que fa Antoni Coll és literatura. També l’ha acollit en el format senyorívol del llibre.
M’he rellegit girafes, elefants i plumilles, i he gaudit amb la frase curta i el predomini del punt sobre la coma, amb l’ordre i l’austeritat que havia regulat sant Benet, però també Miguel de Unamuno: «No te cuides en exceso del ropaje, / de escultor, no de sastre es tu tarea. / No te olvides de que nunca más hermosa / que desnuda / está la idea».
He parlat prioritàriament de formes, però acabo en el fons. Hi ha tanta bondat en els textos d’Antoni Coll, que ella mateixa es constitueix en argument. Es nota molt més en allò que no li agrada, que en que li és grat.
No calla el que en consciència no pot callar, però quan critica no perd mai el respecte. Ni el sentit de l’humor de la més delicada ironia i la rialla de la fotografia que concorda amb l’acudit d’en Faro que l’acompanya. No pas quan s’acaba el diari, sinó quan comença el de l’endemà.