Este sitio web puede utilizar algunas "cookies" para mejorar su experiencia de navegación. Por favor, antes de continuar en nuestro sitio web, le recomendamos que lea la política de cookies.

Más de Opinion

El laberint jurídic de Catalunya

Els funcionaris públics de tots els àmbits, creguin el que creguin, es limiten a aplicar les lleis

Ponç Mascaró Forcada

Whatsapp

Catalunya està immersa en un laberint jurídic on cada dia els seus vials s’allarguen. El laberint està delimitat per quatre torres inamovibles i la seva extensió sempre és la mateixa. Però, malgrat això, els seus camins s’allarguen simplement perquè s’allarguen a mesura que es van estrenyent i, en conseqüència, cada dia més les ciutadanes i ciutadans podrien trobar-se amb més dificultat per poder-hi transitar. I a la vegada l’allargament i la major estretor té com a conseqüència tenir menys hores de sol.

Las quatre torres inamovibles d’aquest laberint jurídic són la llibertat d’expressió, la democràcia, la majoria absoluta parlamentaria i certa desconfiança en la justícia de l’Estat espanyol, amb una especial incidència amb el Tribunal Constitucional, que per cert no forma part del Poder Judicial. Com es veu, són conceptes politicojurídics i, en tot cas, de dret públic, més aviat de dret constitucional i estatutari amb alguna incursió en el camp del dret penal.

La interpretació que es fa del contingut d’aquestes quatre torres inamovibles per les dues parts, és a dir, la del Govern independentista català i la del Govern central estatal, i els seus respectius juristes, també és inamovible. Val a dir que és més aviat inamovible per part del Govern estatal, ja que sempre és la mateixa, d’acord amb les lleis estatals i amb la interpretació que ha anat fent la jurisprudència del Tribunal Constitucional.

En canvi, la del Govern català i els seus juristes no és tan inamovible, ja que, a mesura que el temps passa i l’Estat incrementa des del punt de vista jurídic, que no polític, la seva actuació envers Catalunya, van fent cada vegada més una interpretació del contingut d’aquestes torres molt més laxa i allunyada de la realitat jurisprudencial espanyola.

És així com es van introduint entre els defensors independentistes, conceptes jurídics més aviat de dret internacional, tot i semblar a vegades que Catalunya ja té Estat propi i apuntar també a tribunals internacionals, allunyant-se d’unes possibles solucions immediates i a mitjà termini en el temps i justificant el perquè es parlava del creixement dels vials del laberint. El principi d’acció-reacció funciona totalment entre les dues parts i en conseqüència el laberint creix també constantment.

Perquè efectivament tant la llibertat d’expressió, com la democràcia i la majoria absoluta parlamentaria, són especialment les dues primeres, uns conceptes jurídics indeterminats que la jurisprudència de mica en mica va determinant, però que evidentment no cobreixen en general totes les manifestacions dels que les empren per justificar-se i exonerar-se de les seves responsabilitats. Els límits existeixen i són clars.

En un sistema de llibertats europeu, al qual sortosament pertanyem, el fet que hi hagi límits a aquesta llibertat, no es pot interpretar com absència d’ella, més aviat al contrari, és a dir, assegurant la seva existència. I saben per què? Doncs simplement perquè les lleis en un Estat de dret sempre es poden canviar.

La torre de la democràcia, i això sí que és un concepte ampli, tampoc consisteix únicament a posar urnes, com es diu col·loquialment, i com més vegades millor. És quelcom més i vinculat íntimament a un estat de dret i a les seves lleis i al respecte a la Justícia. Anar a votar molts cops precisament potser un signe d’ineficiència. La interpretació de les normes segons convinguí a cadascú mai ha ajudat les democràcies.

La majoria absoluta parlamentària com a tercera torre dóna peu, en primer lloc, a felicitar el qui l’ha obtinguda sigui individualment o mitjançant pactes. Però, dit això, si s’empra per fer lleis que no tinguin la suficient cobertura jurídica pel que serveix, almenys a curt termini, és, tal com es va dient, per incrementar el laberint jurídic, especialment si és conseqüència d’unes eleccions autoanomenades plebiscitàries que no van tenir els resultats desitjats pels seus promotors.

La quarta torre està representada per una certa desconfiança en la justícia de l’Estat espanyol. Això que no és un concepte jurídic sinó de confiança, té una incidència total envers el Tribunal Constitucional i a mesura que transcendeix el seu àmbit per entrar en el sempre molt delicat àmbit penal, també es comença a estendre la desconfiança a aquest àmbit. I la via judicial contenciosa- administrativa quedaria en una situació intermèdia.

Ara bé, què poden fer els funcionaris de l’àmbit judicial, fiscal, forces i cossos de seguretat de l’Estat, mossos d’esquadra, guàrdia urbana i personal tècnic i administratiu? Ells creguin el que creguin i votin el que votin es limiten a aplicar les lleis vigents que tenen al davant, no poden fer altra cosa. I, d’altra banda, i a part del principi de jerarquia, règims disciplinaris, etc., és el que han promès o jurat.

Francesc de Borja Moll va ser un ciutadellenc de Menorca força conegut i reconegut a l’àmbit de les lletres catalanes, fins i tot se li va concedir el Premi d’Honor de les dites lletres. Vaig tenir la satisfacció de ser el Secretari de l’Ajuntament de Ciutadella quan el va declarar Fill Predilecte. Hi vaig tenir també relació i algunes anècdotes que per manca d’espai contaré un altre dia. Li vaig demanar si em podia fer un article per la Memòria Municipal de la Secretaria de Ciutadella d’un ja llunyà 1975 i em va dir que sí a la primera i el va titular «Rallant en pla. Anotacions sobre el menorquí». Va ser coautor amb Mossèn Alcover, continuador i va concloure el Diccionari català, valència, balear. Alcover-Moll citen la dita següent: «Pluja menuda enganya pastors; quan ve el vespre els ha mullat a tots».

Potser és el moment d’escoltar una cançó amb la veu impressionant i profunda de Leonard Cohen, in memorian, darrere dels vidres d’una finestra que dóna al camp en un dia gris i de pluja fina.

Temas

  • TRIBUNA

Comentarios

Lea También