El poder no es reparteix, s’exerceix

Els estudiosos de la història d’Espanya coincideixen a assegurar que, a principis del segle XX, aquest país tenia quatre problemes: el religiós, el militar, l’agrari i Catalunya. Els tres primers s’han diluït, però queda el quart que, en realitat, no és un problema català, sinó un problema d’estructura territorial, és a dir, un problema de repartiment de poder. Espanya continua tenint mentalitat centralista. L’Estat de les autonomies va ser una reordenació administrativa, però el poder ha continuat essent central. Lògicament, la idiosincràtica centralista s’estén en el tarannà de la política i dels polítics espanyols, incapaços de governar si no disposen del poder absolut. Això ha funcionat mentre ha durat el bipartidisme. Els dos grans partits de la dreta i de l’esquerra s’han alternat al capdavant del govern, però sempre amb el poder absolut. A tot estirar han hagut de fer algunes concessions de baldufa als partits perifèrics. En el fons del fons, Franco segueix present en la manera de manar. De fet, ni s’ha mogut del seu mausoleu. Això vol dir que ja podem anar a votar les vegades que vulguin que el problema de fons seguirà sense resoldre. La mítica Transició política espanyola ha servit per multiplicar la maquinària administrativa, però no ha superat el ordeno y mando. I si molt convé apliquen l’article 155 i a cagar a la via.