Este sitio web puede utilizar algunas "cookies" para mejorar su experiencia de navegación. Por favor, antes de continuar en nuestro sitio web, le recomendamos que lea la política de cookies.

El ‘recader’,la ‘camiona’, glovo i més. La globalitat va enterrant un altre ofici tradicional

 

De la confiança a la sospita. La històrica feina de transportar petits paquets i fer encàrrecs és substituïda per algunes grans empreses que es defineixen col·laboratives però que són èticament dubtoses

Joaquim Roglan

Whatsapp
El ‘recader’,la ‘camiona’, glovo i més. La globalitat va enterrant un altre ofici tradicional

El ‘recader’,la ‘camiona’, glovo i més. La globalitat va enterrant un altre ofici tradicional

A Catalunya, les persones que transportaven petita paqueteria, correspondència i comandes entre poblacions i ciutats s’anomenaven ordinaris i recaders. Era una feina que explica El gran llibre dels oficis perduts (Edicions 62). Però el recader no existeix en el Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans perquè és un castellanisme i només accepta l’ordinari. No té gaire importància, perquè des de 1995 els successors d’aquell vell ofici formen part del Gremi de Transports i Logística de Catalunya. És un fenomen social i lingüístic semblant al que va passar a Portugal quan van anomenar els escombriaires «engenheiros do carro de porcaria». Ordinaris i recaders van ser els primers puntals de la història del transport a Catalunya. Ara, tallen i transporten el bacallà grans empreses de repartiment que es defineixen col·laboratives per dissimular que algunes són una nova forma d’economia submergida.

Ordinaris i ‘recaders’ van néixer als pobles per atendre les dificultats que tenia la gent per fer gestions a Barcelona i les capitals 

Ordinaris i recaders van néixer als pobles per atendre les necessitats i dificultats que tenia la gent per fer gestions, compres i encàrrecs a les capitals de província i a Barcelona. La seva eina era el popular mocador de farcells, que servia per carregar mil i una coses a les espatlles. A peu, amb bicicleta, amb esquís a les comarques nevades, amb autobús o amb tren, eren persones polivalents i de tota confiança. Després, vindrien les motocicletes i les camionetes, que molta gent anomenava «la camiona». Era esperada amb delit el dia que, amb penes i treballs, aconseguia arribar al poble puntual i sense incidents. Velles, atrotinades i salvades de la guerra civil, patien restriccions de combustible, registres als burots, controls de la guàrdia civil a la recerca del contraban i l’estraperlo, a més d’unes carreteres infernals.

El recader es va anar reconvertint amb el transportista de cada poble i ampliant la seva feina amb el trasllat de productes agraris i industrials. Fins al punt que, als inicis de la Transició, Barcelona movia el 90% de paqueteria d’Espanya i els recaders catalans van estendre els seus radis d’acció. Els punts de trobada eren a centrals compartides mitjançant cooperatives i als voltants de les estacions de tren. Treballaven conjuntament amb les agències de transports i amb normes estrictes. Cada agència i cada recader només actuaven a la seva zona d’influència o del seu poble, i si allargaven el trajecte havien de passar per la central de Barcelona. El sistema de preus i pagaments era complex, però molt ben organitzat. I el respecte a les regles gremials era una qüestió d’honor. Fins que els mercats es van liberalitzar, les grans empreses es van menjar les petites, les fronteres van desaparèixer i va néixer el mercat global a través d’Internet.

La seva eina era el popular mocador de farcells, que servia per carregar mil i una coses a les espatlles

Actualment, el gremi de recaders de Barcelona té més de tres-cents socis. El de Lleida només quinze. I no es disposa de dades exactes a Girona i Tarragona. Sí que consta una jove emprenedora que s’ha reinventat com a recadera de Reus i Tarragona. A més de paqueteria, ofereix altres serveis com: acompanyar malalts o gent gran; fer tràmits mèdics i laborals; gestions relacionades amb vehicles; supervisió, ordre i organització de la llar; portar i recollir nens a l’escola; portar i recollir mascotes del veterinari i perruqueria, passejar-les i tenir-ne cura durant les vacances. Diuen que és una nova espècie de petit recader enfront de grans firmes com Seur, Ups, Mrw o Amazon. I especialment Glovo, denunciada i sentenciada per il·legalitats laborals gràcies a una primera investigació periodística dirigida per Josep Carles Rius. Altres repartidors viuen perillosament a Barcelona a causa dels assalts i robatoris amb violència.

És un cost de la globalitat. Això no passava quan Maria Badia, cuinera de L’Espluga de Francolí, evocava en el seu llibre de memòries: «Feia arribar pel recader un gall en un cistell de vímet dins d’una bossa feta de retalls de roba, viu només traient el cap per la boca de la bossa, el gall viatjava fins a la ciutat amb els nostres sincers desitjos d’un bon Nadal i any millor». Ara, escamots vegans i animalistes assaltarien el recader, li malmetrien la camiona, el denunciarien per maltractament animal i matarien el gall perquè diuen que viola gallines.

* Periodista. Amb arrels familiars a la Terra Alta, Joaquim Roglan va ser corresponsal a Ràdio Reus i cofundador d’Informes-Ebre. Professor universitari, ha treballat als principals mitjans de comunicació de Catalunya i ha escrit vint llibres. Viu retirat a l’Empordanet.

Temas

Comentarios

Lea También