El sistema fiscal de la República Catalana: fases i models

Partim de l’axioma que per a la creació d’un ‘nou Estat sobirà’ resulta indispensable tenir una ‘Hisenda pròpia’ constituïda essencialment per un sistema fiscal lliurement establert pel seu Parlament.

Això és el que es coneix com ‘sobirania fiscal’. Per assolir-la s’ha de passar per aquestes dues fases:

1. La primera és la ‘fase transitòria’, on es forgen les estructures del que serà el nou Estat independent.

En aquesta fase hi ha dos grans models teòrics a seguir: (I) Un és el model paccionat. Es dóna quan l’Estat central s’avé a traspassar al nou Estat les estructures financeres que li permetin crear la seva pròpia Hisenda. (II) L’altre és el model rupturista. Es dóna quan l’Estat central es resisteix a traspassar al nou Estat les esmentades estructures financeres.

Actualment, el procés sobiranista català es troba en aquesta fase transitòria i, donada l’actitud negativa del govern espanyol, sembla que no resti altre remei que seguir el model rupturista.

La Generalitat de Catalunya ja ha fet alguns passos significatius en aquest sentit, com la creació del Consell Assessor per a la Transició Nacional, el programa per a la definició d’un nou model d’administració tributària de Catalunya, dirigit per Joan Iglesias, o la llei de cossos tributaris.

Però al nostre entendre, encara manca definir la peça clau en la Hisenda pròpia de transitorietat, com és que els tributs meritats a Catalunya es paguin a la Generalitat, cosa que fàcilment es pot aconseguir mitjançant un sistema molt simple: oferir als contribuents que vulguin col·laborar amb la construcció de la Hisenda pròpia catalana la possibilitat d’ingressar a la Generalitat les seves autoliquidacions pels impostos estatals més rellevants (IRPF, Impost sobre Societats, IVA i Seguretat Social), garantint-se per la mateixa Generalitat que ella assessorà i es farà càrrec de l’aval que demana la normativa per concedir la suspensió del pagament a l’Estat espanyol.

És una pràctica legal i operativa. Tot depèn de la voluntat política de la Generalitat.

2. La segona és la ‘fase de consolidació’, on el nou Estat ja compta amb el suficient reconeixement internacional.

En un país que ja ha assolit la plena sobirania, la creació de la Hisenda pròpia no planteja més problemes que els inevitables derivats de la seva situació fàctica i dels tractats internacionals. En aquest marc, el marge de maniobra per dictar la normativa rectora és amplíssim i tot depèn de decisions estrictament politicoeconòmiques.

Així, amb la construcció d’un nou Estat, hom té l’oportunitat de replantejar-se com hauria de ser la seva nova Hisenda.

Els models són molt variats però, si ens centrem en els models teòrics que la doctrina hisendística majoritària considera òptims, les figures impositives essencials haurien de ser la imposició sobre la renda de persones físiques i de societats i, ja en un segon termini, la del consum general (IVA). Aquest és el sistema impositiu dels països desenvolupats del nostre entorn i que també segueix la vigent legislació espanyola.

L’oportunitat que tindria la nova Hisenda catalana seria depurar d’arrel els vells vicis que arrossega la fiscalitat espanyola, com és l’excés de beneficis fiscals a favor d’elits oligàrquiques que tradicionalment s’han nodrit per estar properes a la Cort central (entitats relacionades amb la banca, les asseguradores o les companyies elèctriques).

I on la nova Hisenda catalana també podria suposar un avanç important és en la gestió tributària. Així, mentre el model clàssic espanyol consisteix en una administració tributària repressora que se centra en controlar les declaracions tributàries, sancionant els contribuents que no s’ajusten als criteris que ella dicta; tenim el model nord-europeu consistent en una administració tributària assessora que, sense perjudici de sancionar les infraccions, se centra en convenir amb els contribuents la seva situació fiscal.