El temps continua trencant-se a la memòria del Carlos

El passat mes de març es complien tres anys de la mort del gran i recordat Jordi Gago, i pocs dies després de publicar l’article parlant de la desaparició de Ferran Gerhard m’arribava la notícia de la mort de Carlos Peiso a l’Argentina; el lloc on va decidir tornar després d’un llarg i intens periple per les nostres terres.

Carlos Mario Peisojovich González, «por parte de madre», tal com li agradava dir a ell, va néixer l’any 1943 a Santa Fe, on va començar a fer ràdio als vint anys fins que l’any 1974 va decidir venir amb l’excusa més o menys ben trobada de buscar els seus orígens. Personalment el vaig conèixer a Ràdio Popular de Reus, compartint el naixement de la nova emissora d’FM. Tenia setze anys més que tots nosaltres, un equip base molt jove i força eclèctic: Jordi Gago, Ferran Gerhard, Carles Francino, Cori Guiu, Ferran Calabuig, Andreu Buenafuente, etc., sota la direcció d’Alfonso González Cedillo, que s’esforçava per imposar serietat en una plantilla que treballava molt però que tenia una tendència natural al descontrol. I el Peiso, tot i ser el més gran, era qui més afavoria aquesta disbauxa. Rialler, ocurrent, imaginatiu i parlador era, fent bo el tòpic dels argentins, un seductor-entabanador al cinquanta per cent i això el convertia en el catalitzador de totes les situacions divertides i en un pol d’atracció constant. Quan no teníem torn, tombàvem per l’emissora, xerrant amb tothom i fent que allò fos casa nostra quasi 24 hores al dia.

Era un nen, un nen gran que es passava tota la vida jugant, jugant a ser divertit i a divertir. I ho aconseguia sempre. No fallava mai

Un dels recursos d’antena del Carlos era fer veus. Imitava un gnom. Un dia en va dir una de les que habitualment deia, de l’alçada d’un campanar. Al cap d’un minut, s’obria la porta de l’estudi de bat a bat, i apareixia el director que li va clavar una bronca d’antologia. Jo mut, i ell també sense dir res. Quan acaba, se’l mira amb cara de sorpresa i li diu: «Ché, Alfonso, qué decías, que con los cascos puestos no te había visto». Segona bronca encara més forta que la primera. 

I la resposta: «Ché, Alfonso, no me lo digas a mí, que ha sido el gnomo. Díselo a él». A ell el va emplaçar al seu despatx a la tarda i jo, per no poder aguantar-me el riure, també vaig rebre.

I a la tarda, havíem d’anar a retransmetre l’acte d’inauguració d’una nova discoteca de Salou. Jo m’esperava a l’entrada i ell va entrar al despatx del director. La conversa va anar pujant de to fins que es va sentir «Estoy harto, coge la puerta y vete». I el Carlos, literalment, va agafar una de les fulles de la porta, la va treure de les frontisses i la va deixar en un costat. No cal ni dir que em va tocar retransmetre l’acte a mi solet.

Un altre dia va quedar amb una oient en directe. Ella li va dir «No me falles» i ell li va respondre, «Haaa, si no te tengo que «fallar» ya no vengo». Òbviament el resultat va ser una nova bronca.

I com aquestes n’hi havia un fotimer. Però sempre es feia perdonar probablement per dos motius. L’un, perquè era un excel·lent professional, un autèntic monstre del micròfon, innovador, potent i capaç d’enganxar l’audiència d’una manera quasi visceral i de sorprendre amb falques i programes diferents de tot el que s’havia escoltat fins aleshores a casa nostra. L’altre, perquè no hi havia mala intenció en res del que feia, li sortia de l’ànima probablement sense ni temps per reflexionar-ho, era un nen, un nen gran que es passava tota la vida jugant, jugant a ser divertit i jugant a divertir. I ho aconseguia sempre. No fallava mai.

Als seus 77 anys seguia sent aquell personatge divertit, afable i sempre rialler. Un «loco lindo», capaç de fer autèntica màgia amb les paraules

Recentment, encara havíem mantingut contacte a través de les xarxes socials i, als seus 77 anys seguia sent aquell personatge divertit, afable i sempre rialler. Un «loco lindo», capaç de fer autèntica màgia amb les paraules. Sí, ell també va ser un d’aquells personatges que, probablement sense saber-ho, van ajudar a donar forma al meu caràcter, adolescent, a mostrar-me una determinada manera de mirar la vida.

Fins sempre Carlos. És un tòpic, ho sé, però el món serà una miqueta més gris sabent que tu no hi ets. 

* Periodista. Jordi Cervera ha publicat més de 50 llibres de poesia, assaig i narrativa, i ha guanyat diversos premis entre els quals destaca l’Edebé de literatura juvenil. Li agrada el Trinaranjus i llegir a l’ombra fresca d’una morera.