Eleccions: Oportunitat per a la taula de diàleg

La jornada de reflexió, Daniel Innerarity, catedràtic de Filosofia i un dels pensadors més escoltat, va llançar aquest tuit: «La gran divisòria demà a les eleccions catalanes no és entre sobiranistes i constitucionalistes o entre dreta i esquerra, sinó entre els que volen arreglar el problema i els que prefereixen parasitar d’ell». Els comentaris que va rebre demostrava que l’havia encertat.

Raimon Obiols, un dels líders històrics del socialisme a Catalunya, parla sempre de la política dels «milloristes» enfront dels «empitjoradors». Figures que, en aquestes eleccions, podríem identificar com els qui aposten per una sortida dialogada al conflicte polític enfront dels qui segueixen entestats en la confrontació entre els blocs en què, prèviament, han dividit la societat catalana. Si donem per bona aquesta interpretació, qui ha guanyat i qui ha perdut? Doncs han guanyat els qui ‘volen arreglar el problema’, els ‘milloristes’, els partits que han apostat per la taula del diàleg a l’hora de cercar un acord i una solució que no sigui unilateral. Tant ERC com el PSC han aconseguit dues victòries que podem qualificar d’històriques i per tant guanyen autoritat moral a l’hora d’asseure’s en una taula de negociació.

Per què són històriques les victòries de republicans i socialistes? ERC per fi aconsegueix liderar l’independentisme després d’haver estat sempre a l’ombra de Convergència, sigui quin sigui el nom que hagi adoptat aquest moviment en cada moment. Per fi veu realitzable el somni de conquerir la presidència de la Generalitat i enllaçar així amb la memòria dels presidents Francesc Macià, Lluís Companys, Josep Irla i Josep Tarradellas. És com una majoria d’edat que no havia aconseguit des de la recuperació de la democràcia. Una forma d’alliberar-se d’una vegada dels vells complexos de perdre sempre en l’últim moment davant del pujolisme i els seus successors.

La victòria dels socialistes difícilment els servirà per formar govern, però té una càrrega simbòlica extraordinària. Recupera el seu paper central en la política catalana i, el que és més important, torna a ser el partit de la cohesió social a la Catalunya urbana, posició que va perdre a mans de Ciutadans, que representava tot el contrari: la confrontació. I que ha pagat amb una desfeta electoral. Salvador Illa es converteix en la figura que representa una alternativa a l’independentisme.

Tot indica que ERC tornarà a apostar per un govern independentista, però ara amb un canvi transcendental: haver arribat primer. Però per això s’ha de guanyar la lleialtat de Junts per Catalunya i els vots de la CUP. És a dir, el Govern està, de nou, en mans de les assemblees dels cupaires, tot i que entre l’ànima d’esquerra o la nacionalista, acostuma a imposar-se la segona. Per tant, el més probable és que Catalunya tingui de nou un executiu independentista, i és responsabilitat d’ERC que no es repeteixi l’enfrontament constant entre els dos socis de Govern. És a dir, el desgovern.

La pitjor notícia de la nit és la irrupció de Vox al Parlament amb onze diputats. Serà una legislatura amb el soroll de fons del racisme, la xenofòbia, el masclisme... en una paraula, del feixisme. Confiem que el cordó sanitari de veritat sigui contra Vox i no contra cap altre força democràtica. Signe dels temps. La principal víctima de l’ascens de l’extrema dreta ha estat el PP, malgrat el digne paper fet pel seu cap de llista, Alejandro Fernández.

El PDeCAT ho ha intentat. Ha tingut el valor de resistir fins al final, però el monstre que va contribuir a crear Artur Mas l’ha acabat devorant, malgrat una campanya molt digna de la candidata Àngels Chacón. Definitivament, el que significava el pujolisme només té un hereu, Carles Puigdemont i el moviment que lidera sota el nom de Junts per Catalunya.

Els comuns són els qui més clarament van apostar per la concòrdia i es van significar com els únics que podien ser transversals i trencar els blocs. La seva candidata, Jéssica Albiach, va fer una campanya en positiu, constructiva. Amb propostes. I repeteix resultats malgrat patir el volt útil, de ‘l’efecte Illa’. Si s’obre una etapa de reconciliació després de la dècada del Procés, els comuns tenen un paper important a jugar, com a força amb capacitat d’arribar a acords. Aquest és l’esperit que necessita Catalunya. Per això el millor titular que ens pot deixar la jornada és la victòria de dues formacions que aposten pel diàleg i la capacitat de resistència mostrada pel principal pont que existeix entre elles, els comuns.

Josep Carles Rius: Periodista. Nascut a Valls, és president de la Fundació Periodisme Plural. Va ser degà del Col·legi de Periodistes de Catalunya. És doctor en Comunicació i autor del llibre ‘Periodismo en reconstrucción’ (UB, 2016). Professor de periodisme durant 25 anys a la UAB, ha estat sotsdirector de ‘La Vanguardia’ i també ha treballat a ‘El Periódico’, TVE o ‘Público’, entre altres mitjans. Va participar a la fundació de ‘Mestral’ i El ‘Pati’.