Elogi del pacte

La política és, en essència, el pacte. I aquest, tal com el defineix el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, no és altra cosa que una «convenció solemne entre dues o més persones». Al marge de la temàtica objecte del pacte, aquest és sempre necessari, ja que fa de mirall de la societat, sovint diversa i plural. Per tant, el pacte és necessari per representar-la. I pacte sembla que és el que hi ha entre els principals partits polítics impulsors del procés i el món associatiu que n’ha fet de locomotora.

Però cal que tinguem ben present que, d’aquest pacte, només en coneixem alguns detalls. N’hi ha que aniran sortint en els pròxims dies, ja sigui de forma organitzada a través dels signants o via piulades indiscretes, com passa darrerament en àmbits semblants. Aquests detalls són els que permetran copsar la importància real del pacte i mesurar fins a quin punt es tracta d’un acord tàctic a curt termini o si, al contrari, respon a una visió estratègica de llarg abast. Ara bé, tots, tots els detalls no els sabrem mai, ni fóra intel·ligent que els signants els esbombessin a so de bombo i platerets. Una cosa és viure al segle XXI, on els ciutadans volen accedir a la informació en temps real sense dilacions i una altra és publicitar l’alineació de l’equip per tal que l’adversari pugui dissenyar millor la seva tàctica i frenar l’escomesa dels atacants rivals. Amb tot, hi ha un aspecte que té un gran interès, com és veure fins a quin punt els signants seran capaços d’atreure a aquesta iniciativa els independents de prestigi que la societat civil demana que es posin al davant del procés. Quins, com i fins quan són preguntes les respostes de les quals marcaran l’èxit o el fracàs.

Finalment, el caràcter «solemne» a què feia esment la definició de l’IEC caldrà que sigui present a l’hora d’escenificar el pacte i no només per una qüestió estètica o protocol·lària, sinó perquè si de debò se li vol donar la rellevància que pretenen els seus impulsors caldrà convèncer una societat civil que ja dóna signes de desmobilització i cansament, decebuda amb promeses reiterades d’unitat sovint esberlades per la manca de sacrifici d’una determinada classe política massa centrada en la immediatesa del curt termini i incapaç de veure més enllà del cicle polític immediat. Per cert, ara que es parla d’acords i de la seva escenificació, no està de més recordar que en grec, pacte és «simfonia», així que esperem que els instruments hi sonin ben afinats.