Els 180 vots de la moció de censura. Un altre país és possible

El dia 1 de juny del 2018 ja forma part de la història. Per primera vegada un president és apartat del Govern d’Espanya per una moció de censura.

Només uns dies abans, molt pocs creien que aquest desenllaç fos possible. Però la sentència del cas Gürtel va ser el detonant d’un gir de guió digne de les millors pel·lícules. De cop res és com abans. Un nou president de Govern. I un nou escenari polític.

La sanció al Govern d’un partit condemnat per corrupció significa un acte de regeneració ètica. Al meu entendre, aquest és el fet més important, perquè existia el risc de caure en una degradació irreversible de la democràcia.

L’oposició tenia la responsabilitat de reaccionar, d’evitar que la corrupció s’acabés de normalitzar en la vida econòmica i política del país. En el fons, això és el que havia fet el Partit Popular. Convertir la corrupció en una peça més del sistema polític per jugar amb avantatge. I aquesta pràctica podia haver acabat per demolir la democràcia.

Només per aquest ‘factor ètic’, la moció de censura i els seus efectes són una bona notícia. També ho és la imatge que es va configurar amb la composició dels 180 vots a favor. És un retrat d’una Espanya plural, diversa, complexa... i per tant molt més real de la que pintava el PP i bona part dels mitjans de comunicació espanyols. Que els partits d’arrel nacionalista o independentista hagin tornat a ser actors polítics en el Congrés dels Diputats trenca la dinàmica dels últims anys.

Obra ara una oportunitat que fa dos anys va ser impossible. Perquè en aquella ocasió els vetos creuats van fer impossible una majoria alternativa al Partir Popular.

En aquests dos anys, Pedro Sánchez ha guanyat la batalla dins el seu partit; Podemos ha madurat; els partits independentistes catalans (ERC i PDeCAT) han fet un exercici de responsabilitat... i el PNB ha seguit tan hàbil com sempre. El resultat ha estat, ara sí, un pacte per desallotjar a Mariano Rajoy de la presidència. I, vist des de Catalunya, l’esperança d’entrar en una nova dinàmica política que freni l’escalada de la confrontació. Per això, són imprescindibles gestos en els casos dels líders catalans presos. Mentre no canviï la seva situació, resultarà impossible trobar veritables sortides al conflicte entre Catalunya i l’Estat.

L’1 de juny no va ser un bon dia pels que han alimentat el relat de la confrontació. La imatge dels partits independentistes votant amb un partit centenari d’àmbit estatal com el PSOE trenca els esquemes de bons i dolents amb el que alguns han intentat simplificar les relacions entre Catalunya i Espanya.

La imatge recupera, encara que quasi ningú ho vulgui reconèixer, la vella aliança entre el catalanisme i l’esquerra espanyola, fet que no encaixa amb el discurs de l’actual president de la Generalitat, del seu predecessor i de l’independentisme d’arrel més dretana.

Tampoc va ser un bon dia per Ciudadanos. El gir del guió els ha deixat descol·locats. Ja no estan en el centre de l’escenari. Ja no tenen tot el vent a favor. Els queda, com va fer ahir Albert Rivera, aferrar-se al relat que el PSOE traeix Espanya perquè s’alia amb aquells que la volen destruir. Ara la batalla per l’hegemonia de la dreta l’haurà de lliurar amb un partit que se sent ferit i que, com ja no està en el Govern, no té per què ser responsable davant la radicalitat de Ciudadanos. La batalla amb el Partit Popular per veure qui és més nacionalista espanyol promet ser acarnissada.

Pedro Sánchez i el PSOE tenen la possibilitat de seguir el camí contrari. Reconèixer, de veritat, que Espanya acull diverses nacions. Que les aspiracions de més de dos milions de catalans són legítimes i necessiten una resposta política.

Que, més enllà del contenciós territorial, hi ha possibilitats de teixir amplis consensos a l’hora de recuperar drets socials, de millorar l’educació i la sanitat. A l’hora de revertir la degradació democràtica que representen, per exemple, l’anomenada llei Mordassa, o la manipulació de TVE.

El repte és immens. Les dificultats a què s’enfronta el nou president són enormes. Però la responsabilitat no està només en Pedro Sánchez i el PSOE, si no en el que representen els 180 vots de la moció de censura. En aquest país plural, divers i complex que, en un gir de guió inesperat, ha aconseguit una nova oportunitat. De regeneració ètica i de reconstrucció dels ponts que, una i altres, han enfonsat durant els últims anys.

Periodista Rius és professor i autor del llibre ‘Periodismo en reconstrucción’ i va ser degà del Col·legi de Periodistes. Ha estat vinculat a Mestral, El Pati, El Periódico, TVE, La Vanguardia, Público i Eldiario.es