Els monuments són l’ànima d’un país

Fa molt temps que anava darrere de visitar Sant Pere de Rodes i no he tingut altra ocurrència que fer-ho el dia que el Diari publica el memorial de greuges de l’abandó del patrimoni de Tarragona que ha denunciat Hispania Nostra. Se m’ha posat mala sang. A la restauració del monestir benedictí de l’Alt Empordà s’hi van abocar milions a palades provinents de la Generalitat, dels Fons Europeus i de la Fundación Caja Madrid. El visitant profà queda bocabadat. Tanmateix, un informe del Col·legi d’Arquitectes de Girona va qualificar el treball de recuperació del monument «d’escenografia barata de pel·lícula». Escenografia, potser sí. Barata, tinc els meus dubtes. A la primera fase s’hi van invertir 600 milions de les antigues pessetes i uns altres 300 milions en una segona tongada. Caja Madrid s’hi va deixar 150 milions. A Girona els colguen de milions i encara rondinen. Les obres van ser inaugurades pel llavors president de la Generalitat, Jordi Pujol, i pel Príncep d’Astúries i de Girona, l’actual rei Felip VI. La placa commemorativa roman intacta a l’entrada del cenobi, encara que sembli estrany tal com bufen actualment les tramuntadanes. Pujol va dir en el discurs inaugural que «els monuments no són només pedres, sinó que són l’ànima d’un país, les seves misèries i les seves glòries». A Tarragona tenim l’ànima als peus.