Els secrets de l'oasi tarragoní

Amb el permís dels lectors faré avui un petit parèntesi del monotema. Queden molts dies de judici per poder parlar-ne fins a treure el ventre de pena. Avui parlarem d’una escena tarragonina. Va discórrer en un reviscolat restaurant de la Part Alta que s’ha convertit en el local de referència de la classe política. Aquesta capacitat de convocatòria de l’indret va fer coincidir ahir, en el mateix espai, polítics de les més diverses orientacions. No hi havia reservats, ni biombos per acollir la clientela en un ambient d’intimitat. Tot era companyia acaramullada, com a les fondes d’abans. Era tot ple i va arribar l’alcalde Ballesteros, que va trigar una estona a arribar a la taula que tenia reservada. A Ballesteros li costa un estiu fer una passa. El coneix tothom. Una parella jove el saluda afablement i l’alcalde correspon amb efusivitat. «No sé qui són», comenta Ballesteros després del comiat. En una altra taula hi ha l’exdiputat i exconseller d’allò que abans se’n deia Convergència, Jordi Jané, amb un il·lustre visitant, el també exconseller exconvergent i fundador de Lliures, Antoni Fernández Teixidó. Remata l’escena ni més ni menys que el president del Partit Popular de Catalunya, Alejandro Fernández, que amb el seu ull clínic sentencia: «Això és l’oasi català». L’oasi tarragoní, afinaria jo amb el seu permís.