Más de Opinion

Explosions

Magí Aloguin i Pallach

Whatsapp
Explosions

Explosions

El passat 4 d’agost, un espetec colossal va sacsejar Beirut, capital del Líban. Ciutat massa acostumada a les explosions, la d’aquell dia superà de llarg tot allò vist i sentit des de l’inici de la guerra civil libanesa iniciada el 1975 i (mal) acabada el 1990. No és poc.

El nitrat d’amoni, protagonista de la deflagració, ostenta un notori historial d’explosions catastròfiques. N’hi ha trenta-cinc d’enregistrades (tres d’elles a Espanya, dos morts). La degana va ser el 1916, a Gibbon (Nova Jersey, Estats Units) i va causar una sola víctima mortal. La més devastadora també correspon als Estats Units, a Texas City el 1946. De fet, en el port d’aquesta ciutat hi va haver dues explosions en dos vaixells diferents replets del producte, però amb diverses hores de diferència entre ambdues. Les deflagracions varen provocar enormes incendis en instal·lacions petrolieres veïnes i van calar foc en un important dipòsit de sofre, devastant completament una àrea enorme convertida un escenari apocalíptic durant dies. Mentres, una espessa boira greixosa i pudent empastifava la comarca sencera i especialment la ciutat de Galveston. En el lloc del desastre ara hi ha un petit museu, que inclou una àncora del primer vaixell desintegrat i l’hèlix del segon. Ambdós objectes, de més d’una tona de pes, varen volar terra endins més de dos i més d’un kilòmetre respectivament.

En algun dels desastres per nitrat d’amoni no li ha mancat un cert toc de comicitat, un pèl macabre potser. A Kriewald, Alemanya (avui Knurów Polònia), el 1921 varen explosionar 30 tones, ja que per poder descarregar els dos vagons que les contenien, a algun imprudent se li va ocórrer usar explosius per a desagregar la compacta massa pètria en què s’havia convertit la nostra substància. Dinou morts.

El principal ús del nitrat d’amoni és la fabricació d’adobs però també, prèviament tractat (l’anomenat ANFO: Ammonium Nitrate Fuel Oil), s’usa per a produir alt explosiu d’ús civil per a mines, obres públiques i pedreres. Ús civil, no pas militar, llevat que en aquest darrer hi incloguem els grups terroristes. Sí, el terrorisme s’interessa molt en el nitrat d’amoni atesa la seva relativament fàcil accessibilitat i el seu acreditat poder destructiu.

Els efectes de l’explosió de Beirut han estat colpidors. La deflagració ha estat equivalent a 1200 tones de TNT i ha deixat un cràter de 124 metres de diàmetre i 43 de fondària. Es va sentir des de més de 160 quilòmetres lluny i va ocasionar un sisme de 3.3 escala de Richter. Els danys humans són tristament proporcionats a aquesta escala colossal. Dos-cents morts (provisional), 7.000 ferits i quasi 30.000 persones sense casa. En víctimes mortals d’incidents pel nitrat d’amoni Beirut ocupa el tercer lloc rere Texas City (581) i Oppau, Alemanya 1921 (561). En quantitat d’explosiu el lideratge de Beirut resulta probable. A Texas City van explosionar més tones, però no simultàniament i a Brest, França 1946, una quantitat indeterminada, compresa entre les 1700 i les 3.300 tones. Observi’s que tant 1946 com 1921 van ser anys especialment explosius.

El producte es trobava emmagatzemat en males condicions al port de Beirut. No és aquest un indret massa fiable, per bé que marcadament profitós. En els sempre més o menys tèrbols ambients navals del món es coneix com «la Cova d’Alí-Babà», i per algun motiu deu ser. Ghazi Aridi, el ministre libanès responsable el 2010, xifrava en 1.500 milions de dòlars americans l’any el valor aproximat del frau fiscal que es cometia a la rada beirutesa. Faisal Itani, analista polític del món àrab i Director del Center Global Policy de la universitat de Georgetown (Washington D.C, EUA), afirma que el port de Beirut és un «indret impregnat, com tot el Líban, per la cultura de la negligència, de la petita corrupció i de l’evasió permanent de responsabilitats». En aquest entorn no estranya que un petit mercant, anomenat MV Rhosus en la seva novena vida comercial, noliejat pel negociant rus amb base a Xipre Igor Grechuskin (ara en bancarrota) i que el 2013 navegava des de Geòrgia en rumb a Moçambic amb el maleït nitrat amònic, interrompés la seva singladura a Beirut, atès que no complia les mínimes condicions per a navegar. Una tripulació mínima d’emergència va haver de malviure a bord quasi mig any, pràcticament mercès la caritat humana.

El 2014 l’autoritat portuària va ordenar transvasar la càrrega a l’ara volatilitzat magatzem portuari, que no presentava gaire millors condicions que el pobre MV Rhosus, que finalment s’enfonsà tot solet el 2018, i sota les aigües en un devastat moll beirutès es troba, indiferent, encara avui. Els oficials de duanes del port n trametre sis cartes, entre 2014 i 2017, a les autoritats libaneses advertint del risc alt i demanant un nou emmagatzematge o una venda del producte. Ni cas, és clar.

La devastació provocada per la catàstrofe s’afegeix als nombrosos mals d’una societat libanesa en estat molt deficient, no només per la crònica precarietat del país que va arribar a ser anomenat «la Suïssa del Proper Orient», sinó també per l’afectació per la Covid-19, epidè-mia davant la qual ara es troba encara menys protegit (un hospital sencer ha quedat inutilitzat per l’explosió). A més, 15.000 tones de cereal, equivalents al consum d’un més a tot el país, s’han perdut també. La sitja destrossada era la més gran del Líban. No hi ha ara mateix cap dipòsit de cereals de gran capacitat en tot el país dels cedres i en conseqüència, la fam plana perillosament a l’altre extrem del Mare Nostrum. La nombrosa ajuda internacional desplegada, presumiblement eviti aquest extrem tan terrible. Almenys la part d’ajuda que es pugui materialitzar en accions concretes reals i no desaparegui per les infinites costures de les corrupteles locals.

El govern libanès, basat en uns precaris equilibris entre les diferents faccions etno-religioses dominants del país, ha dimitit en bloc i violents aldarulls han pres els carrers de Beirut aquests dies. S’ignora com es resoldrà la situació. Amb el benentès que «resoldre» res, al Proper Orient, és un concepte vaporós. Un detall per a acabar. Un ciutadà libanès disposa d’unes quatre hores diàries de subministrament elèctric (abans de l’explosió). Si en vol alguna més l’ha de pagar a preus de mercat negre (el triple normalment) a la mateixa companyia subministradora, això sí. A casa nostra, durant els pitjors moments de la quarantena hem tingut ‘electra’, aigua corrent i subministraments assegurats. Valgui la dada per a comparar. No és màgia ni està escrit al firmament com una realitat immutable i assegurada, és el resultat preciós (un de tants) d’una societat desenvolupada. No caiguem en el parany de seguir els cants de sirena d’aquells que pretenen carregar-se-la amb l’estúpid pretext que els seus somnis utòpics són molt bonics però impossibles.

Temas

Comentarios

Lea También