Foc amic

L’ enèsim conflicte a l’Aeroport de Barcelona (aquest cop amb la vaga dels vigilants de seguretat i abans amb la manca d’efectius de la policia estatal) no ha fet altra cosa que degradar la imatge de l’aeroport, de la ciutat i del país. 

Posats a buscar culpables, no cal ser gaire perspicaç per veure com la deixadesa del govern central i la inacció d’AENA són altament sospitoses i que tot plegat no és sinó una altra mostra de l’asfíxia (econòmica, política i institucional) a què se sotmet aquest país d’ençà de l’arrencada del procés. 
Ara bé, tothom pateix aquesta pressió, tant els que volen marxar com els que es volen quedar. I és que una cosa és que la totalitat d’estudis demoscòpics indiquin que el perfil dels suports al No consisteix, bàsicament, en individus d’edat mitjana o avançada i poc qualificats, i una altra que el govern de l’Estat cregui que els pot fer combregar amb rodes de molí sense que se n’adonin. 

Al cap i a la fi, el foc amic crema com tots els altres, cosa que haurien de saber tots els empresaris de Foment del Treball que tan disciplinadament s’han arrenglerat al costat de les tesis del govern de l’Estat, al marge de l’opinió de les seves bases a Catalunya. 

Potser algú els hauria de recordar que l’Aeroport de Barcelona és la principal infraestructura del país on tenen les seves empreses i que els trets al peu no acostumen a ser gaire recomanables. 

Temps al temps.