Este sitio web puede utilizar algunas "cookies" para mejorar su experiencia de navegación. Por favor, antes de continuar en nuestro sitio web, le recomendamos que lea la política de cookies.

Fuita de tardor

El codony a Grècia es considerava el símbol de la felicitat i s'oferia a les núvies com a regal

Josep Gironés

Whatsapp

En plena tardor, fa dies que hem deixat enrere les fruites d’estiu, acolorides i sucoses. Ja no queden figues fresques de varietats ben diverses, raïms com els de moscatell o malvasia, cireres de cor de colom i altres. Tampoc no hi ha prunes, albercocs, préssecs, melons, síndries, peres de sant Joan, nectarines ni altra fruita de sabor i textura ben llaminers.

És cert que des de fora del país ens arriba fruita de tota mena, però algunes persones encara ens agrada menjar-nos la fruita del temps que toca i fer-ho al moment corresponent d’acord amb el calendari. Com abans!, perquè en temps pretèrits, quan els sistemes de transport i de comerç estaven limitats als ports de bast, es menjava exclusivament fruita del temps, aleshores gairebé madurada a l’arbre. Com a molt, es conservaven pomes en paneres de vímets i canyes envoltades amb palla, amb la sana intenció que allarguessin el més temps possible. Així mateix, es penjaven del sostre de les golfes els millors raïms, els codonys i les pomes més sans, i fins i tot s’intentava conservar penjats o coberts de palla els melons que, amb una mica de sort, constituirien unes postres excel·lent per a determinats esdeveniments.

Ara, en plena tardor, destaca la fruita de color ataronjat, com els caquis, les mandarines i les taronges, i també les acolorides amb grocs intensos, com les llimones, les pomes i els codonys. Totes són prou bones, però el meu record d’infantesa se’n va, a aquesta alçada de calendari, cap a les denominades fruites de pobre.

Fruites de pobre són les figues, les quals, prèviament assecades a sobre de canyissos, en principi eren un menjar destinat a equins i porcins, però també arribaven a les taules ben acompanyades amb fruita seca: avellanes, ametlles i nous. Aquesta fruita seca, torrada en closca o ja trencada i triada, constituïa un bon aliment, alhora que propiciava el seu acompanyament amb un darrer tros de pa i un rajolí de vi.

El codony, ja esmentat, a Grècia es considerava el símbol de la felicitat i com a tal s’oferia a les núvies com a regal de noces. Aquesta mena de fruita resulta un pèl astringent si es consumeix crua, però esdevé deliciosa cuita al caliu de les brases o al forn, i ja no diguem en forma de codonyat!

Les magranes per aquest temps estan pletòriques, i de vegades es mostren amb la pell clivellada, cosa que permet veure els seus grans vermells.

A nivell més modest, les figues de pala o de moro estan en el seu punt òptim de maduració i dolçor, malgrat que les punxes que l’envolten dissuadeixen més d’una persona a agafar-les, per molt que el seu color que va cap al vermell intens sigui promesa de sabor.

Les castanyes han passat a ser fruita del voltant de Tots Sants, quan abans constituïen un puntal bàsic de l’alimentació, en absència de les solanàcies que ens arribaren d’Amèrica. Les castanyes, juntament amb les garrofes i els glans dolços d’alzina tenien un bon predicament entre els pobres, a falta d’altra fruita més ben considerada però lluny del seu abast.

Les serves, el fruit de la servera, era una fruita ben modesta. Calia deixar-la madurar entre palla i es consumia a base de xuclar-li el fruit, alhora que es bandejava la pell i les llavors. Tot plegat era una mena de compota en fred i en cru que té un sabor ben especial i un tacte pastós.

Com a fruites de pobre i alhora boscanes cal destacar les cireres d’arboç, amb vius colors vermells quan estan madures, amb un sabor dolç i un lleuger contingut alcohòlic que, de vegades, podia provocar vòmits entre els consumidors.

Els gínjols, que ara es poden trobar a les parades dels mercats ben grossos i lluïts, eren abans poc més grans que una oliva farga, per bé que el seu sabor a poma verda continua com de costum.

Els aranyons, de color morat intens, no es consumien de forma habitual, però algunes persones n’agafaven per barrejar-los amb altra fruita i elaborar melmelades, per bé que la seva millor destinació és per elaborar el clàssic licor d’aranyons.

Com a apunt final hem deixat els lledons, aquesta mena de confits de camp que servien per entretenir la gana, quan a dintre de la boca es separava la pell i la mica de polpa del petit pinyol rodó. Altrament, els pinyols podien servir per projectar-los amb l’ajut d’un canut de canya cap als companys de joc, en uns combats ben reeixits i poc sagnants.

A altres latituds hi ha altres varietats de fruites boscanes i de pobre, però com en tot, cadascú ha de saber gaudir amb les que disposa.

Temas

  • TRIBUNA

Comentarios

Lea También