Fuita de tardor

En plena tardor, fa dies que hem deixat enrere les fruites d’estiu, acolorides i sucoses. Ja no queden figues fresques de varietats ben diverses, raïms com els de moscatell o malvasia, cireres de cor de colom i altres. Tampoc no hi ha prunes, albercocs, préssecs, melons, síndries, peres de sant Joan, nectarines ni altra fruita de sabor i textura ben llaminers.

És cert que des de fora del país ens arriba fruita de tota mena, però algunes persones encara ens agrada menjar-nos la fruita del temps que toca i fer-ho al moment corresponent d’acord amb el calendari. Com abans!, perquè en temps pretèrits, quan els sistemes de transport i de comerç estaven limitats als ports de bast, es menjava exclusivament fruita del temps, aleshores gairebé madurada a l’arbre. Com a molt, es conservaven pomes en paneres de vímets i canyes envoltades amb palla, amb la sana intenció que allarguessin el més temps possible. Així mateix, es penjaven del sostre de les golfes els millors raïms, els codonys i les pomes més sans, i fins i tot s’intentava conservar penjats o coberts de palla els melons que, amb una mica de sort, constituirien unes postres excel·lent per a determinats esdeveniments.

Ara, en plena tardor, destaca la fruita de color ataronjat, com els caquis, les mandarines i les taronges, i també les acolorides amb grocs intensos, com les llimones, les pomes i els codonys. Totes són prou bones, però el meu record d’infantesa se’n va, a aquesta alçada de calendari, cap a les denominades fruites de pobre.

Fruites de pobre són les figues, les quals, prèviament assecades a sobre de canyissos, en principi eren un menjar destinat a equins i porcins, però també arribaven a les taules ben acompanyades amb fruita seca: avellanes, ametlles i nous. Aquesta fruita seca, torrada en closca o ja trencada i triada, constituïa un bon aliment, alhora que propiciava el seu acompanyament amb un darrer tros de pa i un rajolí de vi.

El codony, ja esmentat, a Grècia es considerava el símbol de la felicitat i com a tal s’oferia a les núvies com a regal de noces. Aquesta mena de fruita resulta un pèl astringent si es consumeix crua, però esdevé deliciosa cuita al caliu de les brases o al forn, i ja no diguem en forma de codonyat!

Les magranes per aquest temps estan pletòriques, i de vegades es mostren amb la pell clivellada, cosa que permet veure els seus grans vermells.

A nivell més modest, les figues de pala o de moro estan en el seu punt òptim de maduració i dolçor, malgrat que les punxes que l’envolten dissuadeixen més d’una persona a agafar-les, per molt que el seu color que va cap al vermell intens sigui promesa de sabor.

Les castanyes han passat a ser fruita del voltant de Tots Sants, quan abans constituïen un puntal bàsic de l’alimentació, en absència de les solanàcies que ens arribaren d’Amèrica. Les castanyes, juntament amb les garrofes i els glans dolços d’alzina tenien un bon predicament entre els pobres, a falta d’altra fruita més ben considerada però lluny del seu abast.

Les serves, el fruit de la servera, era una fruita ben modesta. Calia deixar-la madurar entre palla i es consumia a base de xuclar-li el fruit, alhora que es bandejava la pell i les llavors. Tot plegat era una mena de compota en fred i en cru que té un sabor ben especial i un tacte pastós.

Com a fruites de pobre i alhora boscanes cal destacar les cireres d’arboç, amb vius colors vermells quan estan madures, amb un sabor dolç i un lleuger contingut alcohòlic que, de vegades, podia provocar vòmits entre els consumidors.

Els gínjols, que ara es poden trobar a les parades dels mercats ben grossos i lluïts, eren abans poc més grans que una oliva farga, per bé que el seu sabor a poma verda continua com de costum.

Els aranyons, de color morat intens, no es consumien de forma habitual, però algunes persones n’agafaven per barrejar-los amb altra fruita i elaborar melmelades, per bé que la seva millor destinació és per elaborar el clàssic licor d’aranyons.

Com a apunt final hem deixat els lledons, aquesta mena de confits de camp que servien per entretenir la gana, quan a dintre de la boca es separava la pell i la mica de polpa del petit pinyol rodó. Altrament, els pinyols podien servir per projectar-los amb l’ajut d’un canut de canya cap als companys de joc, en uns combats ben reeixits i poc sagnants.

A altres latituds hi ha altres varietats de fruites boscanes i de pobre, però com en tot, cadascú ha de saber gaudir amb les que disposa.