Este sitio web puede utilizar algunas "cookies" para mejorar su experiencia de navegación. Por favor, antes de continuar en nuestro sitio web, le recomendamos que lea la política de cookies.

Más de Opinion

'Hello', 'bon jour' i poca cosa més

Com més llengües sap parlar una persona, major riquesa expressiva té i més intel·ligència
Whatsapp

El cap de la policia parla amb precisió i Merkel i Hollande se’l miren interessats, mentre Rajoy està distret mirant a una dona i aprofita per badallar. Ja se sap, per a Rajoy és «el coñazo ese», com va dir un dia a propòsit de la Festa de la Hispanitat. Els tres dirigents eren, així, a Seyne-les-Alpes poques hores després de la tragèdia de l’Airbús. Rajoy, absent, no entenia res del que li deien. A internet, un amic apunta: «a Rajoy, tot el que no sigui llegir el Marca...»

Mig país ha sentit vergonya per aquesta manera de prendre’s aquesta tragèdia dels Alps, rematat per un discurs buit en què Rajoy diu primer «como ha dicho François Hollande» i després «España hará todo lo que se pueda».

Merkel ha tractat Hollande de «monsieur le President de la Republique» i Hollande ha dit educadament «la cancellera senyora Merkel i el primer ministre espanyol, senyor Rajoy», però aquests tractes respectuosos no existeixen per a Rajoy. Molt hispànic. «España hará todo lo que se pueda» és la frase més gastada de Rajoy; què vol dir exactament fer tot el que es pugui? És molt, és poc, no és res, com probablement acabi sent?

Al costat de Rajoy estava Artur Mas. Parlant en francès i en anglès sense problemes. Rajoy no va passar del «hello» i del «bon jour», com sempre, com Zapatero, Felipe González, Aznar i una interminable llista de polítics que no poden sortir del país perquè no s’assabenten de res. Tret de Calvo Sotelo, cap president espanyol no ha sabut dir res en cap llengua, incloent-hi el català.

L’evident menyspreu, o vagància, per aprendre idiomes és un mal molt espanyol. A Espanya a, Canal de la Manche encara se l’anomena «de la Mancha» i no «de la Manga» com correspon.

La Real Academia de la Lengua ha consagrat en el seu diccionari la paraula «élite» amb accent, un gal·licisme que s’ha de pronunciar «elite» i els presentadors de les televisions no saben pronunciar cap nom en cap llengua començant per dir els catalans «Ráimon, Ártur, Cónrad i Jósep» i acabant per consagrar «impasse» (carrer sense sortida, cul-de-sac) com a «compás de espera».

I estem parlant de professionals de la comunicació, perquè si baixem, trobarem barbaritats tan increïbles com la d’aquell belga que a la televisió li pregunten com es diu i ell respon «Laurent», a la qual cosa li repliquen: «muy bien, Ramón». El mateix Airbús (nom francès) que ha estat notícia aquests dies s’ha presentat com a Áirbus, amb accent canviat.

La llengua és el sistema expressiu més precís que té l’ésser humà. Com més llengües sap parlar una persona, major riquesa expressiva té i, en conseqüència, major capacitat intel·lectiva, i més s’estima cadascuna de les llengües que coneix. Llegir poemes en italià és una delícia, sentir cançons en francès és arribar al moll de l’os de la condició humana, i la literatura anglesa té una capacitat de síntesi fabulosa. Sembla que per estudiar qualsevol ciència, l’alemany és el millor idioma. Ens podem perdre aquesta riquesa dels idiomes?

Un vell conegut m’ha comentat aquesta setmana, quan jo em queixava de tot això: «però com vols que parlin altres llengües si no coneixen bé el castellà?»

I em dic a mi mateix que potser aquí està l’arrel de la misèria lingüística espanyola, tan generalitzada, en què ni s’aprèn bé el castellà ni se l’estima. I no sóc exagerat, mireu, si no, com en espanyol es consagren paraules com «parafernalia» (els ben parafernals són els béns matrimonials de la dona) o «molar» i «flipar» per «gustar» i «alucinar».

Per vergonya pròpia, també cal recordar que Catalunya va tenir un president de la Generalitat que no sabia parlar bé català i molt menys escriure’l; no hauria superat un examen com el que es fa als que volen ser funcionaris de la mateixa Generalitat que ell presidia des de la ignorància.

El perquè els polítics no coneixen altres llengües té moltes respostes, però en totes apareix un element comú: no han tingut voluntat per fer l’esforç d’aprendre’l. Manca de voluntat i incapacitat de fer un esforç, això deixa als polítics en un nivell més baix del que és exigible.

Quan em pregunten quina carrera o estudis tenen més futur actualment per als nostres joves, jo responc ineluctablement que «anglès; la carrera que sigui, però sabent anglès». I alguns em miren encara amb certa perplexitat...

Temas

  • TRIBUNA

Comentarios

Lea También