Hora d'aparences

L’estatus social de les persones sempre ha estat mesurat pel seu rol social, per la seva importància professional o per la seva capacitat intel·lectiva, tot això traduït sovint –no sempre– per una posició econòmica més o menys elevada. Aquesta posició econòmica es podia veure a través de certs signes, com ara el cotxe o les dimensions i ubicació de la llar.

Des de fa temps, hi ha gent que ha decidit prendre el camí curt i renunciar als atributs professionals o la vàlua personal, per llançar-se a adquirir els béns que identifiquen l’estatus elevat. Figurar, aquest era el verb que els definia. I per figurar, només calia aparentar, semblar que es tenia un estatus social, per donar-se aires de grandesa. Aquesta fórmula ha prosperat tant que actualment ens trobem immersos en una societat d’aparences: semblar el que no som.

Com a conseqüència de l’afany de tenir signes d’estatus elevat, ha sorgit la societat consumista, el gran mal que regula les crisis econòmiques. Tenir el telèfon de darrera generació, el televisor més gran i el cotxe més potent. Fins i tot, tenir un pis en propietat quan no es disposen dels ingressos necessaris. Avui dia, fins i tot els casaments són una demostració d’ostentació del que no es té: vestit de núvia superflu, àpat pantagruèlic i viatge ben lluny a terres de què fins fa quatre dies no s’havia sentit parlar. La quantitat de gent que viatja a Austràlia està creixent sense motius aparents. La qüestió és aparentar.

El papa Francesc ha avisat ja d’aquesta situació de la nostra societat de les aparences. Una societat on ens defensem de nosaltres mateixos, potser de les nostres misèries, aixecant un mur d’aparences per tal de semblar el que no som.

En efecte, triomfa entre nosaltres la roba «de marca» per semblar-nos als que estan més amunt. Fem veure una solidesa existencial que amaga una vida líquida. Bauman, el pensador de què he parlat sovint en aquestes pàgines i que va morir dilluns, ens assegurava que les nostres existències ja no són sòlides. Tot se’ns desfà a les mans, començant per l’amor. «El amor es el gran engaño de la vida», va dir un argentí per TV3 no fa massa. Potser és el gran engany que fabriquem nosaltres, obeïts en veure en una altra persona l’ideal que volem per a una parella i que nosaltres potser no tenim ni tindrem.

La solidesa ve dels convenciments i encara que dubtar sigui fèrtil (com va anunciar Alejo Carpentier) cal tenir fonaments per aixecar una casa que resisteixi els vents capriciosos. I els convenciments ens ajuden a tenir un estatus social més elevat, perquè més elevades són les nostres aspiracions. En un món en què l’egoisme triomfa consagrant l’expressió malsonant de «cuida’t» o «estima’t», és generalitzat l’autoengany. Ja no pensem en la societat que ens envolta, sinó en nosaltres mateixos.

És l’hora de fugir de nosaltres mateixos, no fos cas que pensant arribéssim a conclusions gens còmodes. Les aparences són habitualment filles de la supèrbia, del voler i no poder, de la vanitat. No hi ha en les aparences la humilitat del discret. Dels savis no cal esperar vanitats, sinó el ferm convenciment que tot el que saben és poc davant les seves humanes limitacions. He conegut, sortosament, una relativa quantitat d’homes savis, a més de dos o tres genis de l’art. Tots ells eren –i són– gent de parla suau i delicada, sense cap pretensió.

Les aparences són també un recurs per ocultar accions, activitats o pensaments poc aconsellables, quan no són clarament delictius. En aquest sentit, el gran circ de les aparences són els jutjats, on les «targetes black» són una millora d’un sou multimilionari (pobrets, amb el sou no hi havia prou i calia un ajut extra), i els abusos de tota mena no són el que semblen, sinó la conseqüència d’una provocació.

A l’antiga Grècia, els que volien ser governants d’una ciutat o del país, es presentaven sense aparences, amb una transparència absoluta. Anaven vestits de blanc com a mostra que no hi havia taca a la seva vida. Blanc en grec és «càndida», per això els aspirants a polítics eren –i són encara– «candidats».

Malgrat això, en el vocabulari espanyol ha quedat el mot de «cándido» o «alma cándida» per assignar a qui és un bonifaci, un ingenu. La picaresca ha consagrat la bonhomia com un tret a ridiculitzar. I així anem, d’aparença en aparença, com els decorats d’un teatre, darrere els quals no hi ha res més que quatre fustes i molta pols rància.