I ara què? (Sobre ordenances i canvis de rumb)

Sobre drets fonamentals millor no fer experiments. Els procediments sancionadors limiten drets i per això estan sotmesos als principis més garantistes de tot l’ordenament jurídic. Quan ens endinsem en aquestes matèries, millor evitar visions administrativistes i lleugereses, perquè al final estem afectant els drets de les persones, Derogar una ordenança municipal sobre civisme sense tenir-ne una de nova és una greu i imperdonable irresponsabilitat política, primer perquè pot plantejar dubtes legals sobre la vigència de la derogada i segon perquè pot representar l’anul·lació dels procediments en curs referents a la matèria. Al final, en cas de discrepància, el jutge del contenciós haurà de decidir, cosa que obligarà el ciutadà a anar al jutjat per fer valer els seus drets si la pròpia actuació administrativa el desempara.

Però debats jurídics a banda, que no caldrien si les coses es fessin bé, el recent anunci d’un dels grups polítics que van aprovar la derogació de l’ordenança de civisme, d’entrar al govern municipal, situa l’aprovació d’una nova ordenança en una incertesa evident. Per una qüestió lògica, se suposa que ARA Reus, que va contribuir amb els seus vots a la derogació perquè estava a l’oposició, ara, que serà partit de govern, no votarà una ordenança plantejada pels seus antics companys derogatoris. (Vaja, si jo fos l’alcalde és el primer que posaria damunt la taula). Per tant, no sabem quin model d’ordenança tirarà endavant i no seria estrany que amb les noves majories, l’ordenança derogada tornés a adquirir vigència, derogant la derogació, cosa que seria, simplement, espectacular.

Per últim, són moltes i molt variades les veus que reclamen que en la configuració de la nova ordenança, entre les quals m’incloc, hi participi activament la ciutadania. Però fins avui només sento lloables intents de configurar sistemes per tal que aquesta participació sigui efectiva, però que no van més enllà d’això, purs experiments, (alguns del segle XVIII) perquè a hores d’ara no sap ningú com s’arbitrarà aquest sistema, sota quin emparament legal i sota quins criteris. No tenim res. Només paraules, teories, posturejos polítics i una regidoria de participació dotada de personal de confiança adscrit que cobra el seu sou però que encara no ha obert boca. L’antiga ordenança, certament, era un desastre. Una vergonya en determinats aspectes. Reus es mereix una ordenança de civisme més justa, moderna i que no sigui l’excusa perquè alguns surtin als mitjans. Però per arribar fins aquí seria bo i desitjable, tal i com està la ciutat, no fer més ridículs i, si pot ser, treballar seriosament per tal que, d’una vegada per totes, no semblem un ajuntament que marca el seu rumb amb constants cops de volant.