I si Rajoy espera el Premi Nobel de la pau?

La situació general s’ha posat d’una manera que m’han entrat ganes de recuperar llibres de l’època franquista. Mig a l’atzar he enxampat dels prestatges de la meva biblioteca el volum Mis conversaciones privadas con Franco, escrit pel cosí germà del Caudillo, Francisco Franco Salgado-Araujo, que va ser cap de la Casa Militar i de la Secretaría Militar del dictador. Salgado-Araujo relata coses que li comentava Franco fora de les converses oficials. Sobre el cas Galinsoga, el director de La Vanguardia que fou cessat «por insultar a los catalanes» (en paraules del mateix Franco), el periodista va fer arribar al Generalísimo, a través del ministre tarragoní Pedro Gual Villalbí, la queixa que el diari ABC li rebutjava els articles i culpava d’aquesta marginació al seu fervor per Franco. «Ahora es muy cómodo decir que todo lo que le pasa es por las campañas que ha hecho a mi favor, como si fuera el único periodista que las ha hecho». Sembla com si Franco no estava del tot content del tracte que rebia de la premsa. I no només de la premsa, sinó també de les cancelleries internacionals i de l’univers sencer. El 17 de novembre de 1966, Franco confessava al seu fidel secretari que «es seguro que nadie ha pensado en mí para el premio Nobel de la paz». És ben cert que quan la gent toca poder perd el món de vista.