Il·lusió, però fins quan? el que entra a les urnes surt convertit en un reflex de la voluntat popular?

Fa 17 anys, quan els talibans van haver de marxar corrents de Kabul enfrontats a la maquinària de guerra d’uns Estats Units a la recerca de revenja, aquesta ciutat va florir com qualsevol dels meravellosos jardins kabulís fa per aquestes dates.

La gent ja portava dues dècades de guerra i els anys talibans havien estat molt foscos. La gent estava il·lusionada, veien una llum que podia posar fi als abusos, a la corrupció, a l’arbitrarietat, als privilegis d’uns pocs... tot això els van dir que els portaria la democràcia. 

A les primeres eleccions, tres anys després, va haver-hi al voltant d’un 70% de participació, dada probablement inflada però encara heroica en un país com l’Afganistan. Ja aleshores hi va haver frau, la gent ja començava a desencantar-se, però encara hi creia. 

Cinc anys després, les xifres oficials (també molt inflades) ja no arribaven al 40% de participació, i el frau va ser supercalifragilístic. 

El 2014... en fi, ja ho imagineu. Els més il·lusionats eren alguns joves que votaven per primer cop, però els comentaris més habituals pels carrers eren «ja no hi crec» o «són els de sempre només que ara a sobre tenen darrere els americans». L’any que ve hi ha eleccions, però ja pocs hi creuen realment.

I això què té a veure amb casa nostra? La democràcia afganesa ni tan sols havia començat a enlairar-se, així que era relativament fàcil tombar les il·lusions de la gent. La nostra ve de molt més enrere, i evidentment no es tracta de comparar un país i l’altre. Però ens equivoquem de llarg si pensem que tot està fet i que, com deia aquell, hem arribat a la fi de la història, que ja no hi ha marxa enrere.

Quan internet va entrar per la porta, la memòria va saltar per la finestra (llegiu-vos aquesta delícia que és Los bárbaros de l’Alessandro Baricco, un assaig sobre l’intens canvi que està vivint aquest món), i molts han oblidat que ens ha costat déu i ajuda arribar fins aquí. Bé, sobretot els va costar a uns altres, que molts no vam ni olorar els grisos. I així és difícil veure que les il·lusions, la democràcia es basa entre altres coses en una gran il·lusió compartida, poden no ser il·limitades. 

Quants cops hem votat en els darrers deu anys i per quantes coses? Mantenim encara la il·lusió que el que entra a les urnes surt convertit en un reflex de la voluntat popular? Creixen els dubtes sobre els polítics, sobre la política, sobre els mitjans i, cada cop més, sobre la justícia. I si hi afegim un sistema econòmic que segueix propiciant l’enriquiment dels més rics i l’empobriment dels pobres i dels qui fa no tant no ho eren... Com deies que anem de confiança democràtica? Alguns diran que Ítaca és justament això: una il·lusió compartida.

Està bé, però per quant de temps es podrà mantenir l’esperança? I sobretot quan al bàndol propi la majoria no sembla veure més enllà del seu nas (és a dir, de les seves sigles).

No es tracta de ser apocalíptics, però compte que determinats fenòmens com el populisme i la desafecció social de determinats grups, especialment de joves que cada cop veuen el futur menys clar, no surten del no-res. Jo segueixo creient en la democràcia, ni que sigui perquè no em convenç cap de les alternatives.

Però la democràcia no va arribar en vaixell des d’Atenes, i de la mateixa manera que es va lluitar per aconseguir-la potser caldrà lluitar per no perdre-la. La democràcia al final serà el que nosaltres, els de la gran il·lusió compartida, fem d’ella. Si no, ja vindran altres a fer-ne el que creguin convenient.

Si voleu tenir-ne una idea, mireu-vos algun episodi de la sèrie de televisió britànica Black Mirror, que gira al voltant de com la tecnologia afecta les nostres vides, fins i tot traient el pitjor de nosaltres. Aquesta podria ser la democràcia que uns pocs volen i molts no s’esperen.

Periodista. Periodista tarragoní especialitzat en informació internacional. Durant 15 anys va cobrir informació de l’Orient Mitjà i el sud d’Àsia per a diversos mitjans catalans i estatals. Ara és responsable de comunicació de Metges sense Fronteres a l’Afganistan.