Este sitio web puede utilizar algunas "cookies" para mejorar su experiencia de navegación. Por favor, antes de continuar en nuestro sitio web, le recomendamos que lea la política de cookies.

Más de Opinion

Opinion CRÒNICA

Interiors i entrellats dels canvis de govern

Canvi de règim. Tres cicles municipals d’un color a l’Ajuntament de Tarragona són molts anys. Els interiors i els entrellats costaran de moure

Antoni Batista

Whatsapp
Pau Ricoma, en primer pla, serà el successor de Ballesteros, al fons. FOTO: Pere Ferré

Pau Ricoma, en primer pla, serà el successor de Ballesteros, al fons. FOTO: Pere Ferré

Quan Pasqual Maragall va entrar al Palau de la Generalitat com a president, el desembre de 2003, tot el personal esperava Artur Mas: els càrrecs de confiança i la plantilla de tècnics i administratius que, després de vint-i-tres anys de governs de CiU, venien a ser gairebé el mateix.

Jo hi vaig ocupar un despatx privilegiat, vistes a la plaça de Sant Jaume, primer com Adjunt al Secretari de Comunicació, i posteriorment com a Director d’Anàlisi i Estratègia, aleshores amb vistes al Pati dels Tarongers.

Vaig voler començar la feina des de baix, demanant una simple modificació del paper oficial de la correspondència. Vam encarregar els targetons de salutació del President Maragall i el Conseller Primer Bargalló, amb els corresponents sobres, que tanmateix no corresponien: les targetes eren quadrades i els sobres rectangulars.

Em semblava un bunyol que els càrrecs institucionals més alt haguessin d’adreçar-se als ciutadans amb tan poca polidesa, i vaig demanar que modifiquessin els sobres. Les secretàries em van plantar cara: «Sempre s’ha fet així». Em vaig aixecar de la taula i, solemnement, vaig pontificar: «Miri, hem guanyat les eleccions per fer els sobres quadrats».

S’havia de donar la impressió que calia trencar hàbits i rutines de molts anys de fer el mateix, i canviar-los per uns de nous i per una altra manera de fer.

A Tarragona passarà això a dues institucions cabdals per a la ciutat, l’Ajuntament i l’Arquebisbat, i a nombrosos pobles de la demarcació. No entraré a la catedral, perquè surt del domini públic i amb dos mil anys d’història no els hi regeixen les lleis de la contingència.

«El trasbals hi serà, i la transició de fins i tot canvis de maneres de fer serà complexa i demanarà molta traça i formes amables amb els recursos humans»

De l’Ajuntament de Tarragona, després d’una dotzena d’anys de govern socialista molt articulat a l’entorn de la personalitat de Josep Fèlix Ballesteros, puc preveure als nous regidors que els hi passarà una mica allò que ens va passar a nosaltres a la Generalitat: estaran més davant d’un canvi de règim que d’un canvi de majoria política.

Salvant naturalment totes les distàncies de diferència d’envergadura, de menys temps i de tarannàs i ètiques que no tenen res a veure. Però el trasbals hi serà i la transició de fins i tot canvis de maneres de fer, serà complexa i demandarà molta traça i formes amables amb els «recursos humans».

El canvi de sobres era com apostatar de Jordi Pujol, que aleshores encara era al cel, i del seu enviat a la terra, Artur Mas. Ens miraven encara més malament de quan ens van veure entrar i okupar amb ‘k’ el seu territori, que d’alguna manera havia passat a ser una extensió del domèstic en apropiació indeguda del cadastre institucional. Vaig procedir a tranquil·litzar tothom, perquè vam decidir no fer fora ningú. Que no falti mai el romanticisme a les esquerres.

Ho vaig fer jo, vaig convocar tothom. Em van preguntar si els conserges també i vaig dir que els conserges també, fins i tot el que a mig matí, quan li pertocava la seva molt honorable funció de portar els cafès, se n’anava a fer un curset de pronoms febles pagat per l’erari públic en hores de feina, que empalmava amb el seu temps de descans.

Va ser bonic confirmar tothom en el seu lloc de treball, quan es pensaven que érem els soviets a les barricades de Sant Petersburg. Per això vaig titular ‘Al Palau, a l’Hivern’, el meu diari d’aquells anys al Govern de Catalunya. Al pròleg que m’hi va escriure l’amic Quim Nadal, es referia a «la patrimonialització del país i de la política» que ens havia precedit.

Els hi vaig dir que no havien pas de renunciar a les seves idees i militàncies, però que fossin lleials a la institució. No van trigar ni un mes, però, a trair-nos la confiança. Les trituradores de paper anaven a tota pastilla i, a la primera de canvi, ens van sabotejar, passant a CiU els primers informes confidencials que els hi passaven per les mans.

A mi  fins i tot em van entrar a l’ordinador i em van manipular un arxiu molt sensible. Després del malbaratament del crèdit, vam acomiadar els que havíem d’haver acomiadat el primer dia, vam posar gent de fiar als cercles de confiança de les secretaries –les guardianes dels secrets!–, vam reubicar generosament els que ens van demanar indulgència plenària per tal d’arribar a la jubilació, i l’ordenança va tornar a portar cafès i acompanyar les visites a costa potser de perdre qualitat pronominal.

En acabat, van venir les grans decisions. Dues de molt importants. La primera, sanejar els concursos públics. La segona, del mateix esperit, procurar que el diner públic destinat a subvencions es distribuís entre el teixit social i industrial del país, no en benefici dels amics i dels del tres per cent, que aniríem descobrint fins i tot posant-los hi cara.

Les rutines no afectaven només la maquinaria de la casa: els proveïdors i patrocinats també havien clonat maneres de fer i venien a negociar les prebendes com si fossin drets adquirits.

Tres cicles municipals d’un color a l’Ajuntament de Tarragona, dotze anys, són molts anys, gairebé els necessaris per interpretar el teorema físic de la diferència entre canvi de règim i canvi de govern en vasos comunicants.

Els interiors i els entrellats costaran de moure als seus nous administradors, que hauran de passejar-se pel port i calibrar quina maniobra demana la pausada i cautelosa ciavoga d’un super-petroler, i on cal una llanxa ràpida per canviar el rumb a més de quaranta nusos. En periodisme, el mestre Ibáñez Escofet tenia la fórmula magistral del puny d’acer i el guant de seda: «Si tens un tema fort, titula suau. Si el tema és innocu, titula fort».

Temas

  • Opinió

Comentarios

Lea También