Islamofò... què?

Després dels atemptats d’aquest agost, algunes coses es van clarificant.  En destaco una: la nul·la preparació de la nostra societat per a respondre uns crims d’aquest calibre. Acostumats com estem a una incapacitat crònica no només a trobar solucions sinó, pitjor encara, a identificar quins són els problemes, la ‘manifa’ ‘unitària’ de Barcelona, exemple negatiu de tantes coses, ens  aporta  moltes lliçons. Fixem-nos en un dels seus lemes (incontestat majoritàriament, per cert): ‘Contra la islamofòbia’. Atès que els horrors de les Rambles, de Cambrils i d’Alcanar són un producte directe d’una certa manera d’entendre l’islam, ni el missatge ni la intenció serveixen per a poc més que per generar inquietud.

La condemna, la islamofòbia, es basa en nobles ideals sens dubte, en concret, evitar el  racisme. En el món real, per desgràcia, sovint oculta tons més ombrívols i quintacolumnistes. Una coartada per evitar connexions poc còmodes o, pitjor, acceptar certa afinitat amb els assassins, si no amb els seus mètodes sí almenys en alguns dels seus objectius.  El principal, destruir el sistema polític i econòmic actual del primer món.

Per descomptat, és imprescindible realitzar una distinció clara entre l’islam en general i l’islam radical o islamisme. L’islam és una fe que conté una espiritualitat refinada i potent, captivadora i atractiva per a molts. Atès que el sentiment religiós és un dels principals drets inalienables de la persona, no hi ha ni hi pot haver res a dir respecte qui creu i practica aquesta religió.  La religió en si no sol empitjorar la gent, al contrari. El problema no és que hi hagi dues maneres d’entendre l’islam, el problema és que l’islam actual, i subratllo això d’actual, no desautoritza els assassinats terroristes, sinó que permet salvatjades diverses, des de la lapidació de dones ‘adúlteres’ a l’assassinat d’apòstates i d’homosexuals, des del paper subordinat i submís de la dona a l’amputació de membres com acte de justícia penal. 

Què fa compatible dins una mateixa fe una religiositat refinada i mereixedora de tots els respectes i una execrable legitimació de salvatjades repugnants?  Intentem aclarir-ho.

Com és ben sabut, l’islam deriva de les vivències místiques del seu profeta principal i últim: Mahoma. Les paraules d’aquest es troben compilades en l’Alcorà, llibre sagrat, emanació directa més que paraula dictada per Déu a Mahoma a través de l’arcàngel Gibril (Gabriel). L’Alcorà no està exempt d’algunes contradiccions, però és en general molt sòlid i es considera imperfectible per als musulmans. De fet, no conté cap exhortació a la violència llevat que sigui de caràcter defensiu. En un nivell inferior a l’Alcorà, però igualment tingut per sagrat, hi ha un altre llibre, la Sunna (hàbit, forma d’actuar, camí...).

La Sunna es constitueix per una llarga sèrie de hadits (relats), que expliquen pensaments, dites i fets de Mahoma. Atès que es considera que el profeta estava inspirat per Déu, aquests hadits són també tinguts per font directa de la voluntat de Déu i fonament de la Fe. El problema rau que, mentre l’Alcorà està compilat a través de testimonis bastant directes, els hadits es basen en afirmacions que diverses autoritats atribueixen al Profeta. En realitat, els teòlegs musulmans classifiquen els diversos hadits en diferents graus de credibilitat, i en descarten molts com directament erronis. El procediment per discernir entre hadits autèntics i falsificacions posteriors és força curiós. Es basa en el principi d’autoritat, o sigui,  «diu el savi A, que va sentir dir al savi B, que havia escoltat al savi C... que el savi Z havia sentit dir a Mahoma». Es basa en una llarga cadena de testimonis indirectes, molt posteriors als suposats fets que narren i quina fiabilitat és com a mínim, dubtosa. La Sharia, la tristament cèlebre llei islàmica,  i tota la crosta de salvatjades que es perpetren en el món islàmic amb l’excusa de la religió no parteixen, per tant, de l’Alcorà ni presumiblement de Mahoma, sinó de personatges molt posteriors i de pelatge bastant divers. L’aplicació de la Sharia rep el suport de quasi un 80% dels fidels en alguns països i més baix, però generalment majoritari en altres.

És poc conegut que, pels volts del 2005, el president Erdogan va encarregar a un grup d’acadèmics especialistes en l’islam i creients musulmans, que elaboressin un informe destinat a assentar les bases d’un «islam del s. XXI». Van compondre un informe enorme d’onze espessos volums i van concloure que la Sunna havia de ser esporgada de cap a peus, atesa la quasi nul·la fiabilitat del seu contingut. En conclusió, reconeixien que l’islam, si se centrava bàsicament en la seva base alcorànica, era compatible amb una societat oberta i democràtica si feia l’esforç, teològicament assumible, de renunciar a tota la crosta fossilitzadora que el manté ancorat a la barbàrie. No cal dir les campanyes contràries que van sorgir en el món musulmà. També produeix cert estupor el silenci covard del món occidental.

L’islam pot i ha de desfer-se del llast del fanatisme i la radicalitat, però nosaltres l’hem d’ajudar. Per fer possible la supervivència. No la nostra només, també la seva.