Este sitio web puede utilizar algunas "cookies" para mejorar su experiencia de navegación. Por favor, antes de continuar en nuestro sitio web, le recomendamos que lea la política de cookies.

'Je suis Charlie'

El fanatisme, la intransigència i la intolerància no saben de religions ni ideologies
Whatsapp

E l 10 d’abril de 1993 un escamot d’extremistes blancs va assassinar Chris Hani, un dels membres més carismàtics i populars de la direcció del Congrés Nacional Africà. Aquella nit Sud-àfrica estava al llindar de la guerra civil. En aquell moment tan dramàtic -en què es fregava autènticament el desastre- Nelson Mandela es va dirigir als seus conciutadans en directe per la televisió. Un periodista present va explicar posteriorment que just quan Mandela anava a iniciar el seu discurs el cap dels serveis secrets va xiuxiuejar a l’oïda de l’encara president Frederik De Klerk, present a la sala d’enregistrament, «si Mandela fa ara una crida a la venjança demà contarem els morts per milers». No exagerava gens ni mica. Què va fer, però, Nelson Mandela? Lluny d’atiar els sentiments d’odi o de revenja va destacar que si bé un extremista blanc havia assassinat Chris Hani, tan estimat pel poble, també havien estat els veïns blancs de la víctima els que havien col·laborat amb la policia per identificar i localitzar als seus botxins. Tots, blancs i negres, eren germans i membres de la mateixa comunitat sud-africana.

Aquesta setmana l’horrible crim perpetrat per tres covards terroristes contra periodistes i humoristes gràfics a Paris ha sacsejat no només França, sinó tota la comunitat internacional. Davant d’aquest brutal atemptat l’extrema dreta (i alguns portaveus de la dreta, teòricament, més moderada i civilitzada) no han trigat ni un moment a intentar atiar la xenofòbia remarcant la motivació religiosa dels assassins... obviant, al mateix temps, que el policia que acudia a defensar les víctimes i que es rematat quan jeu ferit a terra -de manera particularment cruel- pels botxins també professava la religió musulmana.

Intentar confondre o identificar una comunitat que té més de 1.200 milions de fidels amb petits grupuscles de fanàtics pertorbats seria quelcom tan absurd com afirmar que ja que fa unes setmanes un grup de brètols seguidors radicals de clubs esportius es van citar per pegar-se (amb la tràgica conseqüència d’una persona morta) això vol dir que tots els aficionats al futbol són assassins en potència, o que cal prohibir l’obertura de nous estadis esportius. No, el fanatisme, la intransigència i la intolerància no coneixen de religions, ideologies, clubs de futbol o raons ètiques ni morals. Un crim tan execrable com el de Paris no pot anar embolcallat en una religió, una bandera o una pàtria.

Ara bé, un cop dit això de manera molt clara també tinc la convicció que hem d’esdevenir un sol poble sense compartiments estancs, ni fractures, que tan sols condueixen a la incomprensió i a la intolerància. També crec que és evident que les forces de seguretat han de reforçar la seguretat i els canals d’informació en relació a la formació i desenvolupament d’aquests grups radicals per evitar que dubtosos profetes de l’odi canalitzin la violència d’aquests ultres per justificar la seva intransigència fanàtica. La llibertat és compatible amb la seguretat. En aquest sentit, trobo del tot incomprensible que el president Mas encara no hagi convocat la Junta de Seguretat de Catalunya d’ençà la seva arribada a la presidència de la Generalitat ja fa més de quatre anys.

Caure en l’odi religiós, la xenofòbia, i estigmatitzar tota una comunitat seria la victòria més gran que podríem donar als terroristes. Aujourd’hui je suis Charlie, avui tots som Charlie. Em sento català i tarragoní, però aquests dies també sóc parisien.

Temas

  • OPINIÓN & BLOGS

Comentarios

Lea También