Jordi Cuixart o les humanitats compartides. El president d’Òmnium presenta ‘aprenentatges i una proposta’

‘Aprenentatges i una proposta’ és el títol del llibre que Jordi Cuixart presenta avui al teatre El Magatzem de Tarragona. Narra amb estil de novel·lista l’experiència de tres anys, vuit mesos i set dies de presó. Amb sensibilitat de poeta transmet sensacions i emocions. Amb dinàmica de dramaturg mou espais i personatges, companys i funcionaris, supremes togues. Amb saviesa d’assagista reflexiona i arrisca intel·lectualment sobre país inclusiu, catalanitat diversa, desobediència civil. Llegir-los a tots quatre és una aventura tan apassionant que quan acabes t’hi emprenyes per no haver escrit més, tot i que sortia a un boli per setmana.

Amb les finalitats periodístiques d’aquest article, vaig començar llapis en mà, però a la pàgina 31 vaig plegar perquè el llibre s’havia convertit en una partitura de tants de pentagrames. Descrivia la presó no per la negativitat del tancament sinó pel positiu «del vent que hi llisca obviant els filats espinosos i obviant-ho tot» i, últim subratllat, «l’ésser humà haurà d’aixecar la mirada de terra si vol tornar a ser lliure». Ja havia superat la presó convertint-la –diu– en la seva ciutat, i el mòdul en el seu barri. Tot i que la dispesa era una cel·la de vuit metres quadrats compartits amb un altre intern.

Fer presoner algú amb alçada de mires no li arrabassa la llibertat, jo ho havia descobert llegint il·lustres presos de la història de la literatura universal: sant Pau, Jordi de Sant Jordi, Fray Luís de León, Cervantes, Oscar Wilde, Miguel Hernández, Joseba Sarrionandia i, és clar, Antonio Gramsci, que com Cuixart va unir cultura nacional i política, i al què, mireu quina curiositat metafísica, Cuixart va llegir a la presó, com a Wilde. Mantenir la dignitat és una de les claus per mantenir-se lliure. Evidentment, la seva màxima expressió és reivindicar-se com a pres polític, que té molta més càrrega significadora que la de plantar cara als que li ho neguen, perquè està dient que ell no ha comès cap delicte ni contra l’ètica ni contra la moral. Ho deixa clar al seu al·legat, que al tribunal van ser deu minuts i al llibre són cinc pàgines que no necessiten ni un punt i a part. No, «els Jordis no eren els Dalton».

A través dels detalls, substantius que fan innecessaris els adjectius, Cuixart narra les condicions duríssimes d’estar tancat, i encara més duríssimes quan es van esdevenir a Soto del Real, amb l’hostilitat del fred boirós del Guadarrama –dormien vestits-- i d’un ambient diguem que gens respectuós amb el seu ideari. Però com que en Cuixart té els principis ben posats, i una empatia a cabassos, va acabar ajudant a redactar les instàncies al reclús que el va rebre amb un «¡Viva España!». Allà, tot va per instància, fins i tot demanar un petit flexo per poder llegir i escriure quan s’apaguen els llums generals: li va trigar tres mesos.

La descripció de les migrades relacions familiars és escruixidora. Aquells cinc minuts de conversa telefònica que són un compte enrere d’un final que la mare li descobrirà que és en plor, tot i que ell fa el possible per empassar-se el dolor liquat. La carrera pel passadís buscant una cabina de locució que funcioni. L’administració dels vis a vis perquè hi càpiguen els amors de marit i de pare de família. Com manegar tot això fa que el llibre tingui també la prestació afegida de l’autoajut o el coaching: ocupació del temps, valoració de les petites coses, tan petites com el despertador Casio de tres centímetres, autocontrol, pensar la respiració, fer activitat artística –en el seu cas la ceràmica--, ni rancor ni victimisme, vèncer una por que si et venç ella et paralitza, meditar o parlar en veu alta amb un mateix.

Un altre valor essencial del llibre és que no va dirigit només als afectes: el llegiran amb interès i comoditat independentistes i no independentistes, els mínims comuns múltiples s’imposen als màxims comuns divisors de l’aritmètica de la vida. Són les humanitats compartides, perquè és un tractat humanístic, perquè la humanitat la compartim pensem com pensem, i perquè l’Òmnium que ell presideix va tenir la fortuna de promoure en aquesta tessitura unes «lluites compartides» per qualsevol sensibilitat democràtica: «conèixer-nos i reconèixer-nos més i millor en la diferència i en la diversitat». Quan formula la segona part del títol, la «proposta», el missatge ja agafa el color polític de l’autor, però tot i això no perd mai el peu del terra en el qual l’independentisme pot trobar més comprensió i complicitats: el dret d’autodeterminació i el diàleg. Des d’una entitat quina identitat és la cultura i promou els premis més importants de les lletres catalanes.

Periodista 

Doctor en Ciències de la Comunicació i músic, ha estat redactor de l’‘Avui’ i ‘La Vanguardia’. És autor d’una vintena de llibres sobre els conflictes irlandès i basc, la memòria de la lluita antifranquista i la música. ‘Memòria de la resistència antifranquista’ és el seu últim títol.