Jordi Pujol, l’obra i l’ombra

El 19 de maig passat marcava el seixantè aniversari dels Fets del Palau. El dia que una colla de catòlics nacionalistes va alçar-se en presència del dictador per fer volar un pamflet antifranquista que havia escrit el jove Jordi Pujol. Pocs dies abans, el passat 8 de maig, havia fet quaranta anys de la seva primera presa de possessió com a president de la Generalitat.

Dues dates que ajuden a explicar l’itinerari vital de l’home que ha influït més que cap altre sobre la Catalunya de la segona meitat de segle XX. El primer Pujol, el jove condemnat a quatre anys de presó en un consell de guerra que es convertirà en un mite de la resistència catalanista. Sortirà de la presó i durant quinze anys serà l’impulsor de mil i una iniciatives dedicades a la construcció cultural, social i econòmica del país. El segon Pujol, el polític que com a guanyador de les primeres eleccions autonòmiques encetarà una presidència de vint-i-tres anys. Serà l’encarregat de liderar la construcció de la Generalitat per convertir-la en una institució prestigiosa i respectada que del no-res passarà a ser la principal Administració de Catalunya.

Des del 2014 una tercera data emmarca el personatge. Aquell 25 de juliol en què va fer públic que una part de l’herència del seu pare havia estat en un compte a Andorra durant més de tres dècades. Uns diners que mai no havia declarat. La caiguda en desgràcia de la seva figura va ser sobtada i profunda. De ser un dels catalans més respectats per tothom a veure’s atacat per molts sense comptar amb la defensa pràcticament de ningú.

El president Pujol era un líder moral que transcendia la política i els líders morals es trenquen quan apareix una esquerda que mina la seva credibilitat. Les investigacions sobre els seus fills van enfosquir les sospites i el moment polític va fer la resta. Enduts per l’entusiasme independentista, faltaven pocs mesos pel 9N, molt pocs van gosar matisar les acusacions que queien sobre el president caigut en desgràcia.

Però l’ombra sobre el personatge no hauria d’embrutar una contribució i un exemple polític que anava més enllà de la persona singular. El pujolisme va ser una tasca generacional que abastava sectors amplíssims del país. Un projecte compartit també per persones i col·lectius que mai van votar Convergència i Unió. Una empenta que, vista en perspectiva, va transformar Catalunya positivament durant més de dues dècades. La gestió productiva d’un país complex amb un autogovern en permanent tensió amb l’Estat espanyol no és fàcil ni evident. El moment era un altre, és clar, però els darrers quinze anys de tempesta política haurien de contribuir a posar en valor l’estabilitat constructiva d’aquells anys.

Des del Camp de Tarragona i les Terres de l’Ebre l’obra dels governs Pujol és especialment brillant. Tres iniciatives d’aquells anys van contribuir a transformar el sud de Catalunya amb una força que avui encara es deixa sentir. L’any 1989 es començava a bombar aigua de l’Ebre cap al Camp de Tarragona. L’any 1991 naixia la Universitat Rovira i Virgili. L’any 1995 s’inaugurava Port Aventura. Aigua, universitat i turisme de qualitat. La Catalunya Sud d’avui no seria el que és sense aquelles inversions. Seria diferent, seria pitjor. Des de llavors cap projecte públic o privat a la regió ha superat l’impacte d’aquelles tres iniciatives en què la Generalitat va jugar un paper central. Un mèrit d’aquells governs i un mal indici sobre els que els van seguir.

Costa d’entendre el judici sumaríssim i injust que alguns sectors proven de fer sobre aquells anys. El pujolisme era, al cap i a la fi, el desplegament a Catalunya del sistema polític de la Transició. Un moviment que compartia el marc legal i el sistema d’incentius de la política espanyola i que, per tant, compartia també les seves virtuts i els seus vicis.

L’estabilitat de les majories àmplies, un projecte de modernització ambiciós i la continuïtat en l’obra de govern però també episodis de finançament il·legal de partits i el tuf de corrupció que els acompanyava. Hi havia ombres en aquella llum, és cert, però resulta estrany que els mateixos que defensen la política de la Transició, tot i els seus defectes, pretenguin impugnar el pujolisme per casos de corrupció comparativament molt menors als que s’han donat arreu d’Espanya.

Pujol assumeix la seva responsabilitat i no demana ser defensat. Qui ha parlat amb ell els darrers anys sap que només fa un prec a qui l’escolta: que el mal a la seva reputació personal no afecti l’obra col·lectiva d’una generació política. La feina compartida de construcció d’un país sencer. El cristià Pujol ha buscat consol i guiatge en la història de Jonàs. El profeta que, perseguit per la ira divina, salta al mar per salvar del naufragi el vaixell en què viatja i acaba engolit per una balena. Avui el president Pujol fa 90 anys i calla, resignat. El seu llegat és positiu, sòlid i visible arreu del país. Un dia la balena farà cap a la platja.

Marc Arza. Llicenciat en Dret, Màster en Gestió d’Empreses i Màster en Humanitats i Cultura Contemporània. Ha treballat més de deu anys en la internacionalització d’empreses. Als darrers vuit anys ha estat regidor de Promoció Econòmica i Urbanisme a l’Ajuntament de Reus.